La vinya considerada com una vella familiaritat, quasi un miracle

És molt possible que un ciutadà mediterrani prengui diàriament cafè i mengi xocolata sense haver vist mai una planta de cafè ni una mata de cacau, tan característiques a altres latituds. En canvi la vinya forma part del nostre paisatge familiar, històric i actual. Davant d’una vinya, m’agrada aturar-me i mirar-la de prop, de vegades acariciar-la i tot, amb la certesa que el vi és un miracle primigeni de la mateixa estatura que convertir el blat en farina de pa o les olives en oli. Sense el vi no ens hauríem civilitzat igual. Quan l’home prehistòric va convertir una liana silvestre en cep de vinya i va començar a vinificar per fermentació el most o suc del raïm, va entendre que la terra té una sang alegre, energètica, redemptora de les penes. Va passar a considerar el vi com un fluid vital igual que la saba, l’esperma, la llet o la sang. Alhora va descobrir el sentit de culpa, la ressaca, el remordiment. I també el comerç.
A l’inici de la nostra era, fa dos mil anys, la vinya ja s’havia convertit en conreu extensiu i en comerç d’import-export a molts punts d’Europa, en particular al contorn mediterrani. La zona de la Hispània romana que més endavant s’anomenaria Catalunya ja era un país cobert de vinyes.
Els rituals de la vinya i del vi ertanyen a l’eternitat de la tradició pagana capaç d’induir una levitació natural, suavitzar i consolar. Aquest pàmpols tardorals reflecteixen l’or vell d’una moral civil impregnada de la bellesa del territori, premien la recerca del sabor íntim de la terra i ens porten a voler passejar alguns vinaters a collibè en una volta triomfal sota pluja de pètals, odes de Píndar i himnes de cítara. La naturalesa de vegades fa bé les coses i les ofereix amb una elegància espontània, que en realitat és molt treballada.