Els colors grisos tardorals de París són d'un altre caràcter

Els elegants grisos tardorals de París acostumen a presentar-se amb el vel propi del clima atlàntic, tot i així de vegades lluu el sol i els incita a adoptar un to més efusiu. Són els dies que París es gronxa en el somni de la seva distinció. Quan plou cal aixoplugar-se al Louvre per contemplar des dels finestrals els jardins de les Tulleries, acudir a algun dels concerts gratuïts d’orgue a la nau gòtica de l’església de Saint-Merri o tancar-se a l’habitació de l’hotel a practicar ioga o el que sigui amb llibertat, igualtat i fraternitat. Sobretot cal saber esperar. Després de la pluja els grisos de París pugen sempre d’un to. El color gris té reputació trista per alguna raó incomprensible. No forma part dels sis tons bàsics (blanc, negre, blau, vermell, verd, groc). Es troba relegat a la condició de semitò, igual com el violeta, el rosat, el taronja i el marró. La grisor s’utilitza com a sinònim de manca de caràcter, monotonia o mediocritat, com si fos un to nebulós, indecís, lívid o plomís. Tot això és un error, un vulgar error.
En realitat representa un dels tons de més plenitud de la gamma, el dels matisos més nombrosos, subtils i elegants. Valorar l’espectre del gris és un art major: el gris perla quasi transparent, el gris xarolat, el gris fumat, el gris d’asfalt, el gris metàl.lic de l’estany...
La vena poètica del color gris revesteix a París una il.lusió pròpia, vist a contraclaror com una forma de poesia, un estat de suggestió de la mirada. Són grisos d’un altre caràcter, a una altra latitud.