A la platea de la Fenice de Venècia, ni que sigui amb repertori alemany

Al teatre de la Fenice hi acudeixo sempre que puc, programi el que programi durant els dies de la meva estada a Venècia. Diumenge passat era un concert simfònic germànic, amb la tercera simfonia de Bruckner i la tercera de Brahms, interpretades per l’orquestra de la casa sota la batuta del director Hartmut Haenchen. A aquest escenari Giuseppe Verdi hi va estrenar Rigoletto, La Traviata i Simon Boccanegra, que no és poc dir. La simple existència de la sala ja és un miracle. Ha cremat quatre vegades des del 1774. Set anys després de l’últim incendi reobria el 2003 “com’era e dov’era”, un lema que ja s’havia aplicat al campanar ensorrat de Sant Marc el 1912 i que tornaria a aplicar-se al Liceu barceloní. La sala actual de la Fenice només té vint anys d’existència, de manera que aquell “com’era e dov’era” llueix com una joia, una de les millors i més vives joies venecianes.
El repertori de cada funció s’ha d’acceptar tal com ve. La tercera simfonia d’Anton Bruckner també és coneguda com a “Simfonia Wagner” perquè li està dedicada i denota la seva influència. La primera versió estrenada el 1877 a Viena va ser un fracàs. A aquella època –potser encara avui-- el públic i la crítica preferien el ja consagrat Johannes Brahms, la tercera simfonia del qual s’havia estrenat el 1833, també a Viena.
Durant tot el concert vaig fer esforços inútils per no recordar l’“Oda a Venecia ante el mar de los teatros”, escrita pel jove parnasià Pere Gimferer al llibre baptismal del 1966 Arde el mar, la qual arrenca:

Tiene el mar su mecánica como el amor sus símbolos.
Con que trajín se alza una cortina roja
o en esta embocadura de escenario vacío
suena un rumor de estatuas, hojas de lirio, alfanjes,
palomas que descienden y suavemente pósanse…

En definitiva, no era el meu repertori preferit per escoltar a la Fenice. Ai, els vells verdians i els vells wagnerians! Però per seure a aquesta platea qualsevol dia de funció puc fer els sacrificis gustosos que calgui.