"Eroica" Cristina Masanés, sense hac i amb molta fe en la literatura

Cada dia es publiquen molts llibres i, per alguna estranya raó, determinats títols sobresurten i es fan un lloc propi. Aquest és el cas del dietari que acaba de publicar Cristina Masanés a l’editorial L’Avenç amb el títol Eroica (sense hac, quan Beethoven va subtitular la seva tercera simfonia “Sinfonia eroica, composta per festeggiare il sovvenire d'un grand'uomo" , dedicada a Napoleó, l’idioma italià ja havia decidit que la lletra hac inicial manca de valor fonètic i l’havia suprimida). Es tracta d’un dietari del confinament escrit amb una fe abassegadora en la literatura pura, aquella que surt de l’ànima sense cap més condició ni enquadrament que la perícia de l’autora per expressar el seu estat d’ànim. El fil argumental és relativament secundari, uneix el record de la mare suïcida (“Ens va ensenyar a estimar, que és allò que ensenyen les mares”) amb el de la filla de presència intermitent. La banda sonora pertoca a Beethoven i està molt ben descrita.
El llibre ha merescut dos articles seguits de la cronista literària Eva Vàzquez (“Una simfonia de la vida”. El Punt-Avui, 13-9-2021. “Un diari per no perdre’s”, El Punt Avui, 27-9-2021), que les posteriors reedicions podrien incorporar a les pàgines enquadernades perquè les condensa amb un mèrit comparable, per no dir còmplice: “Contra la lògica monstruosa de la por, la invocació a l’alegria de Beethoven (“Freude, freude!”) retorna no només una imatge feliç de la mare trista i enforteix el nus que trena generacions, sinó sobretot la primacia del que és humà, la constatació que “és la necessitat de l’altre qui et diu qui ets”, encara que només sigui picant una porta perquè et saludi el veí des del balcó”.
L’Eroica de Cristina Masanés ha cridat l’atenció perquè de tant en tant alguna autora com ella ens recorda que la literatura consisteix a posar l’ànima damunt la taula i explicar-se-la per escrit. No és fàcil i per això sobresurt. (foto Josep M. Dacosta)