Els contorns lleus del contacte metàl.lic assalten la memòria afectiva, provoquen una certa excitació hormonal, una idea de reconfort, ordre i sobrietat capaç de condensar experiències complexes en imatges senzilles. Representen una contrapartida enfront de tantes pantalles sense pell ni carn, les natures mortes que proliferen a la quincalleria electrònica.
Aquestes cadires formen una suma de matisos articulats, fan ondular la llum sobre cada plec de l’escenari enjardinat, donen una forma al pas del temps i una línia intencionada a la mirada del passejant. Per a mi el seu ús espontani s’ha convertit en una forma d’oració, un acte de fe ciutadana, una experiència moral, una il.lusió de l’esperit, un instant de vida.
Marguerite Yourcenar li fa dir a l’emperador Adrià: “Cada moment de felicitat és una obra mestra”. Es tracta d’això, senzillament. El factor que permet meravellar-nos no és la lluminositat amb què es veuen les coses la primera vegada, sinó mantenir aquesta capacitat la segona, la tercera i les següents. Per exemple aposentats una estona a les cadires gratuïtes dels parcs urbans parisencs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada