El gran edifici literari de Marcel Proust arrenca a aquesta caseta

Pocs municipis canvien de nom per adoptar el d‘una ficció literària que els ha donat fama. Això és el que ha fet la petita vila francesa d’Illiers (3.000 habitants), a trenta quilòmetres de la ciutat de Chartres, enmig de la llegendària plana cerealera de la comarca de la Beauce (el “graner de París”), d'una ruralitat sumptuària que més que llaurada sembla emmoquetada. Marcel Proust hi va passar els estiueigs d’infantesa entre 1877 i 1880 a casa de la tieta paterna Elisabeth Amiot (de soltera Elisabeth Proust), la cèlebre tante Léonie que a la novel.la li ofereix les petites magdalenes preparades per la cuinera Françoise, convertides en el detonant inicial del gran edifici literari d’A la recerca del temps perdut. L’escriptor va rebatejar el poble d’Illiers amb el nom imaginari de Combray, on per ell tot comença i tot retorna. Des del 1971 el municipi es diu oficialment Illiers-Combray en homenatge i la casa de tante Léonie és un museu dedicat a la seva memòria.
Els escenaris i els objectes exposats remeten a la vida i la inspiració de Proust sense que s’hagin de prendre al peu de la lletra. Actuen com a recursos memorialístics que l’escriptor modelava amb la seva literatura, igual com ara ha de fer la imaginació del visitant. A la casa-museu tot és una mica reclòs, limitat i mític. La grandesa li posa l’impuls de Proust i dels seus lectors. A qualsevol museu convé portar posada l’emoció abans d’entrar i acolorir-la amb alguna pinzellada de pròpia elecció, un punt d’efusió personal viscut.
A la sortida vaig seure a un banc del jardí per recitar-me en veu baixa, commogut, un dels exemples més lluminosos de la musicalitat de les frases proustianes serpentejants, carregades de subordinades aparentment recargolades, les quals responen en realitat a un ordre endreçadíssim i exigeixen un esforç de recorregut que gratifiquen al final, com aquest paràgraf precís del primer volum d'A la recerca del temps perdut:
"Quan després de la mort de les persones i la destrucció de les coses ja no subsisteix res d’un passat antic, només l’olor i el sabor –més febles però més vivaços, immaterials, persistents, fidels— perduraran molt temps encara com ànimes destinades a recordar, esperar, confiar sobre la ruïna de tota la resta i sostenir sense vinclar-se, damunt la seva goteta quasi impalpable, l'edifici immens del record".