Una escapada a Savoia, amb molts llacs i pics gegants

Hem anat a buscar la fresca durant una setmana curta a Savoia, amb escapada fronterera a Ginebra, una regió on quasi totes les ciutats dispoen d'un llac extensíssim i un pic muntanyós elevat. Els llacs alpins tenen un punt aristocràtic i lànguid, amb la sumptuositat d’un camp de golf, una mansuetud de calcomania i un melodisme d’himne bíblic dominical. El d’Annecy alimenta la fama de tenir les aigües més pures d’Europa, mancades de l’imprevist de les onades. És l’escenari estiuenc de la recordada pel.lícula d’Éric Rohmer Le genou de Claire, però el director volia evitar les belleses naturals de postal i va deixar en segon pla l’exquisidesa dels paisatges. A Ginebra el llac Leman (foto adjunta) atrau de sempre milionaris i diplomàtics a la recerca d’una certa discreció i, sobretot, de l’extra-territorialitat del petit país que no vol pertànyer a la Unió Europea i prefereix treure partit d’anar a la seva.
La multinacional feudal de la casa dels ducs de Savoia dominava aquests amplis territoris al voltant dels Alps, de l’actual Suïssa fins a Niça i el nord d’Itàlia. Va convertir la seva cort de Torí en la primera capital del regne d’Itàlia el 1860 i el titular del ducat en primer monarca del nou país unificat. Les possessions dels ducs havien estat integrades a França arran de les annexions napoleòniques. L’ocàs de l’emperador francès les tornaria a la casa de Savoia, fins que el II Imperi francès va repartir-les entre els dos països, dintre d’unes fronteres alpines que sempre havien estat relatives i mutants.
La Savoia francesa era un departament rural abans de l’arribada de “l’or blanc” del turisme de neu que ho canviaria quasi tot. La diferencia entre els dos departaments (Savoia amb capital a Chambéry i Alta Savoia a Annecy) no és només nominal. El primer concentra les estacions d’esquí de luxe, el segon s’arrepenja més en el veïnatge de Suïssa i les petites empreses, abans de rellotgeria i ara de qualsevol cosa telemàtica.
A Chamonix, que actualment es diu oficialment Chamonix-Mont Blanc, l’estatura de la muntanya més alta d’Europa no resulta assossegada ni patriarcal. Presenta més aviat un gegantisme desafiador i greu. A Chamonix la gentada se sent atreta per aquest nom mític i costa molt aparcar el cotxe, tant a l‘hivern com a l’estiu.
M’havia emportat a la maleteta de rodes el llibre Cartes de lluny, de Josep Pla, que descriu aquests topants. He quedat molt pensatiu amb el següent paràgraf del pròleg: “Tot és infinitament més consolador que assistir a les representacions d’aquest món, a la vana demència ornitològica, gòtica i geperuda del material humà”.
Interpreto que volia dir que sempre és bo escapar-se uns dies per sentir la carícia de l'allunyament.