Mirada sinuosa sobre la llarga recta de la carretera a Pedret i Marzà

A la sortida de Figueres en direcció a Llançà i Portbou la carretera travessa, a altura de Vilabertran, camps de conreu ufans i tofes boscoses d'arbres d'aigua en paral.lel a la via del tren de França. Després de passar el curs de la Muga, remunta una esquena d’ase i es precipita, als afores de Pedret i Marzà, a una de les rectes més cinematogràfiques de la geografia empordanesa, com la qualifica amb raó Josep M. Dacosta a l’últim número de la revista semestral Alberes, per la panoràmica i la llargada de la cinta d''asfalt fins al turó de fons coronat pel castell roquer de Quermançó. La recta interminable podria semblar anodina i no ho és gens. Condensa una essència de la contrada, a la qual actua com a eix distribuïdor a través dels brancals cap a Vilajuiga i Roses o bé, en direcció oposada, Garriguella, Espolla i la ratlla de França pel pas del Coll de Banyuls, tancat i barrat des del mes de gener per absurda i recalcitrant ordre governativa francesa.
Aquesta recta de la carretera és com un acte d'iniciació, la rampa de llançament, la base d'elevació d’algunes de les meves predileccions, el preludi prometedor, l’anunci de l’arribada a la destinació suposadament recòndita del Coll de Banyuls i la seva porta oberta a la costa rossellonesa pel camí més bonic de tots, a un microcosmos de soprenenent harmonia.
Els punts d’interès arrenquen, si vaig cap el nord, al bar de carretera que fins fa quatre dies portava el poètic nom d’El Frenassu, al qual tenia dipositats els meus costums de rehidratació. Encara és obert amb el nom canviat d’Agrobotiga, regentat pels mateixos propietaris dels vivers abundants que s’estenen als dos cantons de la ruta.
Abandono la recta al trencant de Garriguella per fer els honors a la gloriosa butifarra de la carnisseria Joan i Helena, servida a la terrassa del bar de la Cooperativa amb un vinet de kilòmetre zero com a combustible necessari per emprendre amb ímpetu jovial al volant l’ascensió dolça del Coll de Banyuls i la baixada cap a les vinyes verdes vora el mar del cantó rossellonès.
Si faig camí en direcció contrària, després d’uns dies viscuts a les terres catalanes de França, a la benzinera de Pedret i Marzà hi trobo la premsa del dia i el carburant més bé de preu, tot i que en realitat m’hi aturo per contemplar amb secreta devoció la recta més cinematogràfica de la comarca. Han passat una colla d’anys i encara ho faig, convençut d’aquella quintaessència que brinda, si s’hi posa una mirada afectiva i viscuda. L'atractiu del paisatge depèn més de la mirada que del decorat.