Les cartes privades de Flaubert o les novel.de la vida real

És un fet admès que la correspondència de Gustave Flaubert amb amistats, familiars i amants supera en molts moments les seves novel.les per la franquesa, l’espontaneïtat, el vitalisme, el geni directe que hi aboca sense filtres ni estructures de ficció argumental. El Flaubert en estat pur, a raig, a la regalada, es troba a la seva deliciosa correspondència. El gran defensor de l’estil com a principal raó de l’obra literària el posava igualment a les cartes privades que va començar a escriure als dotze anys i va mantenir fins a morir als cinquanta-nou. L’obra completa de l’autor de Madame Bovary, Salambó, L’educació sentimental o Bouvard i Pécuchet ocupa cinc volums a la col.lecció francesa la Pléiade, els mateixos que la seva correspondència (4.500 cartes enviades, 2.500 rebudes). Que jo sàpiga, no n’existeix traducció global al català.
El bicentenari de la naixença de l’escriptor ha estat aprofitat enguany per editar-la en castellà per part del segell Alianza (672 pàgines, 16,30€). Per als més detallistes es troba disponible en accés obert una edició digital completa de la Universitat de Rouen, però la col.lecció de butxaca Folio-Gallimard n’ofereix una pràctica i àmplia versió original de 850 pàgines per 12,90€.
En una carta a la seva amant Louise Colet, escrivia Flaubert el 1853: “Els pobles convençuts de l’existència d’un paradís tenen imaginacions tristes. A l’antiguitat esperaven amb prou feines uns camps elisis força plans i la vida era amable”. Dintre del gavadal, el meu esperit de síntesi em fa triar la frase que li va adreçar per escrit la seva mare: “La fúria de les frases t’ha assecat el cor”. El conjunt de la correspondència flaubertiana continua sent una deliciosa, palpitant i higiènica lliçó d’estil.