La glòria incombatible de les ostres de Leucata, a peu d’obra

M’agrada escapar-me a Leucata a menjar les ostres criades al gran estany de Salses, camí de Narbona. Ostres com aquestes o millors es poden trobar més a prop (i més cares), però un poblat lacustre d’aspecte suburbial vietnamita tan desguinguellat i autèntic, això només a Leucata. Els ostricultors instal.lats a les aigües de la immensa làmina de l’estany van ser autoritzats a oferir-ne la degustació a peu d’obra, sense llicència ni preu de restaurant. El poblat s’ha convertit en una visible i concorreguda excepció, a la qual tot penja d’un fil elemental i directe. En comptes d’aburgesar-lo amb les normes que regeixen arreu, les autoritats franceses han tingut el bon criteri de deixar fer i obrir just al costat un Museu de l’Estany envejablement didàctic sobre els esforços humans per viure d’aquestes aigües tan abandonades fins fa quatre dies, una immensitat lagunar esbaldegrada per la tramuntana que hi rodola sense cap impediment i arrissa l’aigua cavalcada per tritons platejats, com un miratge de transfiguració enlluernat i trèmul.
Les ostres de Leucata tenen el mèrit de demostrar que aquest molusc tan cotitzat també pot ser popular. L’absència de refinament a les taules de les guinguetes arrenglerades resulta gairebé ostentós. Aquí s’hi ve a menjar ostres a un preu que resultaria inimaginable als restaurants amb estovalles de fil.
Els ostricultors van per feina i carreguen una mica les tintes del tracte directe. Llencen els milers de cloves buidades cada dia per la clientela a qualsevol racó d’allà mateix. Davant la porta del establiments formen uns promontoris increïbles, per a mi tan acreditats com els fragments d’àmfores romanes descartades que van donar lloc al Mont Testaccio a la capital de l’imperi.
Un dia s’alçaran a Leucata piràmides de cloves com les de Keops, Kefren i Micerí a la glòria immortal d’allò que contenien, posat a l’abast del ciutadà a un preu igualitari.