Eixordador silenci sepulcral als boscos cremats amb repetició

Caminar per una superfície forestal carbonitzada, tumefacta, adormida a la unitat hospitalària de grans cremats, és una de les experiències més fúnebres, inesborrables i alliçonadores que es poden viure al voltant del gran desastre de cada estiu, perfectament previst i miserablement deixat a la seva sort per les autoritats responsables. El juliol del 1983 va cremar el massís de les Gavarres. El juliol del 1986 un total de 26.000 hectàrees a l’Alt Empordà fronterer (40% de la superfície de la comarca) i 68.000 al conjunt de Catalunya. El 1994 encara més extensió: 76.000 hectàrees, sobretot al Montseny, Bages i Berguedà. L’Alt Empordà tornaria a cremar el 2012. La llista és repetitiva, interminable, coneguda. Els experts en gestió d’incendis proclamen com veus que clamen en el desert que les flames s’escampen més cada any i que no es poden combatre només amb mitjans d‘extinció, sinó que calen inversions de reforestació i una gestió del territori boscós i arbustiu que li resti massa combustible.
No sé si serviria de res, però caldria que aquests tècnics obliguessin els polítics responsables de decidir sobre la gestió dels fons econòmics disponibles a fer una llarga caminada al seu costat per les terres calcinades, fins a quedar negres de sutge i de vergonya.
Convé recordar de tant en tant que elegim i paguem els representants públics perquè resolguin amb un mínim d'eficàcia els problemes col.lectius, no només perquè acaparin dia rere dia amb tanta pompa els telenotícies amb les seves qüestions internes.
Al vespre de la caminada, rendits de cansament i abans de dutxar-se (el sutge costa de netejar), haurien de llegir en veu alta l’única cosa positiva que ha deixat aquest flagell, la narració “Entre flames” de Joaquim Ruyra, escrita vuit dies després de recórrer les seves propietats calcinades pel foc de les Gavarres de l’agost del 1928:
“La visió de la realitat fou molt diferent de la imaginada, i més depriment i aclaparadora. Quan vaig presenciar-la, l’ànima se m’encongí tremolant. No res de masses enormes, no res de grandiositat. De les belles estibes de suro no n’havia restat cap pila de cendra ni de ruscots cremats; no res, no cap desferra. La vacuïtat. El vent s’havia endut els impalpables residus de la combustió. L’erm on havien descansat les riques pannes era un planell casi d’una grisor uniforme. I la selva? També era vàcua i silenciosa. Cap remor de fullareda, cap espinguet d’ocell, cap moviment. Els arbres, negres, ensutjats, sense rama, sense balum, clars, desnerits, s’aixecaven com espectres sobre una terra llisa i cendrosa, en la qual la solellada es fonia en una ombrosa tristor. No hi havia ja enlloc cap fumera. Tor era apagat, apagat de foc i apagat també d’alegria i de vida”.