Cervera de la Marenda o els desenganys dels amors de frontera

Passejava sovint a l’hivern pels carrers de la localitat fronterera de Cervera de la Marenda i em repetia que a l’estiu es deuen animar una mica més, mentre mirava de reüll aquest cartell de carretera a l'entrada, intacte des de l’època del general De Gaulle. Els últims dies m’hi he desplaçat en dues ocasions per comprovar que, al pic de la temporada, els carrers de Cervera semblen tan migrats i sense limfa com la resta de l’any. Colles de nens juguen a la platja, les reduïdes àrees d’estacionament de cotxes s’omplen amb prou feines, les quatre botigues mal comptades presenten un esquematisme rigorós, les taules de cafè sota els plàtans de la plaça major (Place de la République) tenen una clientela esclarissada i dubitativa. A Cervera no hi ha quasi res a mirar, menys que a la veïna Portbou. El poble va néixer i viure de la implantació de la línia ferroviària internacional, però els trens d’avui passen per una altra banda i ni tan sols el manà universal del turisme no l’ha salvat.
És clar que caldria potenciar les connexions ferroviàries locals entre els dos cantons de la frontera, ara miserablement abandonades, així com els pràctics trens nocturns de nit de llarga distància. És clar que l’hotel Belvédere representa un monument d’època, però tot plegat resulta d’una limitació palpable.
Vull pensar que Cervera té una vida cívica subterrània que no sé detectar. Potser el club de petanca, l’antiga pràctica del rem en equip, els filatèlics associats al voltant de la seva passió, els amics dels ferrocarrils, els veterans dels sindicats de cheminots... Les poblacions de frontera sempre són d’una discreció tancada sobre ella mateixa. Potser és això.
Al costat mateix, els municipis veïns de Banyuls i Portvendres són Hollywood. La secció de revistes de premsa del supermercat Carrefour als afores de Banyuls presenta una oferta abundantíssima, babilònica, paradisíaca, com també la secció de vins i formatges (quin reblochon, Verge santa!). A Cervera, en canvi, amb prou feines es pot comprar el diari i fugir sense mirar enrere amb un gelat industrial als dits.
Jo sempre he estimat Cervera. Això respon a un estat d’esperit orgànicament lligat a la puresa de traç del seu paisatge, la magnificència cautelosa i innata dels seus contorns, el perfum de la llunyania, la gràcia destenyida del seu sfumato damunt la trama de la vida, la respiració reposada de la seva lluminositat i, sobretot, el punt dolç de la insinuació fronterera. Hi tornaré sense resignar-me a la conclusió desolada d’aquest estiu.