Veure cremar la “selva” de la serra de Roda o la història es repeteix

Aquest últim cap de setmana he vist cremar en viu i en directe l’antiga “selva” boscosa de la serra de Roda que va donar nom als pobles de Selva de Mar i el Port de la Selva, així com al Golf de la Selva, dintre de l’actual Parc Natural del Cap de Creus. Les flames han deixat al descobert, embolcallades per un sudari de cendra, les feixes escalonades que s’enfilaven heroicament fins el cim de la muntanya per aprofitar el terreny dedicat al monoconreu de secà de la vinya i l’olivera, un terreny que ara esgarrapen les construccions turístiques. Molta gent s’ha commogut amb la visió de muntanyes i valls en combustió atiada per la tramuntana, però pocs han recordat que aquesta “selva” ja es trobava desforestada i abandonada al simple matollar des del domini feudal dels monjos de Sant Pere de Roda, que la tenien en propietat fins el segle XVIII.
Les pedres del monestir de Sant Pere de Roda ha estat restaurades a preu fort per l’erari públic, el seu bosc no. L’antiga “selva” de la contrada fa temps que crema periòdicament. La gent s’emociona davant l’espectacle destructiu de les flames i li carreguen la culpa a la tramuntana, alhora que cap administració no escomet una política eficaç de reforestació i manteniment del terreny, fins el següent incendi.
Són terres condemnades, fora del dia precís de la foto en flames. Qualsevol gestor públic sap que el principal combat contra els incendis d’estiu es lliura als despatxos a l’hivern. Pocs recordaran les flames l’endemà o l’estiu següent, fins que reapareixen amb una periodicitat inversament proporcional a la qualitat de la gestió del territori.