Últimament he passat hores lentes i complagudes a un balcó davant la badia tancada amb gran elegància per la serra de l’Albera, l’extremitat dolça del Pirineu quan s’ajaça al Mediterrani. Alguns dies la força geològica de la serralada fronterera es dibuixa clara i esvelta a l’horitzó, altres dies sembla més allomada per un tel de calitja o pel tirabuixó d’un núvol penjat com un escapulari, però sempre la línia de la carena protagonitza una mesurada apoteosi visual portada en palmes pel meu afecte. Just després de cada posta de sol, la persona que m’acompanyava em feia observar com apareixia la llumenera del planeta Venus darrere del Puig Dijous. Els meus coneixements astronòmics són molt vagues, els seus no. El puntet de llum que m’assenyalava era Venus per motius estudiats i precisos. L’espurna titil.lant que ascendia a la volta del cel al moment de la primera fosca és un dels nou planetes del nostre sistema solar.
Fins aquest moment no imaginava que Venus respongués a un fet tan concret, pròxim i puntual. Ara l’escruto amb una mirada nova, com un enigma fèrtil i quasi familiar que es produeix en extingir-se el crepuscle, quan l’hora violeta enrogeix del tot i les llums de la nit dibuixen una visió turgent de la vida.
Algunes mentalitats entrebancades troben el cel nocturn inhòspit i equívoc, com si fos la comporta lívida dels elements desconeguts, la parpella somnolent d’un castell amb fantasma, una gàbia obscura d’ocells estranys. Altres persones creiem discernir-hi unes ombres clares que digitegen sobre les nostres il.lusions i brinden una certa consistència còsmica a la presència humana quan es tracta de celebrar la bellesa del món i l’afortunada complexitat de les coses.
Venus és un planta bessó de la Terra pel que fa a la mida, la seva òrbita se situa a quaranta milions de quilometres de nosaltres, la seva llum és un reflex de la del Sol i per això és un planeta i no una estrella. Allò que la cultura general anomena “llumenera de l’alba” es refereix en realitat a Venus, que apareix a l’alba o poc després de la posta, segons el moment de l’any.
Totes aquetes dades existien abans que jo me n’assabentés. Allò que encara no existia era la meva mirada, més orientada pel contagi de la il.lusió que per la informació. Algunes il.lusions poden ser esbojarrades i sense base, altres són reals i fonamentades, com el llumener aparentment insignificant del planeta Venus a l’horitzó del meu balcó davant del mar i del perfil elegantíssim de la serra de l’Albera, dintre d’una conjunció astral dels prodigis realment existents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada