Nuesa de les nostres intencions a la platja lliure de la Tamariua

Anem a la Tamariua els dies que ens llevem amb desig de platja lliure, primitiva, salvatge, sense més comoditats que les del prodigi natural. S’ha de caminar una mica amb el cabàs de les tovalloles a la mà, la mirada imantada per la proximitat irisada del mar i la glòria del cel tibant i pur que hi encaixa. És una platja tranquil.la perquè la majoria dels que hi van comparteixen el seu estat d’esperit recòndit, la consciència de l’excepció, el privilegi de la intimitat. No té sorra, com a molt una llenca escadussera de pedrigolet. Tota la resta són còdols, els més confortables del món per emmotllar-hi el cos i l’ànima. Es troba catalogada com a no tèxtil, però aquestes catalogacions fugen espontàniament de l’estricta observança i cadascú fa el que li vaga. Ajaguts a flor d’aigua, la melodia del clapoteig del fistó d'onades manses supera el millor chill-out de Spotify mentre somica amb prou feines una ramiola de vent que conforta de totes les fatigues. El misteri del mar, en qualsevol dels seus estats, deriva de la grandesa d’aquest llenguatge viu que percebem sense desxifrar-lo.
Immersa en una calma que baixa del cel, la platja de la Tamariua podria semblar pobra als ulls esgarriats pel luxe de plexiglàs, però això és problema d’ells i convé no barrejar algunes exquisideses com aquesta amb les seves. La decisió de capbussar-s’hi pot resultar heroica als més fredolics o més incrèduls, però l’esgarrifança de la primera impressió dóna pas de manera immediata al plaer de bracejar a la placenta acollidora del mar, la polpa viva de l’aigua capaç de convertir la conjectura flotant d’algunes il.lusions en sumptuoses realitats que deixen sentir el grinyol suau de la roda del temps.
A la tarda, després de la migdiada, seiem a llegir als butacons de casa i sentim una tebior tibant a la pell del cul que evoca l’aire lliure, el mar lliure, la nuesa idíl.lica de les nostres intencions els dies que ens hem llevat amb desig de fondre'ns amb la Tamariua.