La moda dels “xuixets” fa enyorar els xuixos barrocs i voluptuosos

Una de les primeres coses que m’agradava fer quan arribava a la ciutat de Girona era entrar a alguna de les pastisseries del meu recorregut, comprar un xuixo barroc, rubicund, voluptuós i lluent acabat de fregir i menjar-me’l amb tota la delicadesa possible, mentre caminava xino-xano tot mirant aparadors i saludant algun amic o conegut que passava. Un cop menjada la peça, em recomponia els llavis ensucrats amb el tovallonet de paper, feia un cop d’ull circular a la part més florentina de la ciutat i donava gràcies als gloriosos artesans pastissers de “les dulces” en general i del xuixo en particular. Tenia la impressió que encara hi guanyaven si els menjava tot caminant pel carrer Nou sense perdre el pas, fins a desembocar al lluminós i orejat Pont de Pedra. Un dels ingredients determinants dels xuixos de Girona és Girona, la supuració sentimental de l’escenari.
Assabentat del meu ritual laic, un amic entès en xuixos em va arrossegar l’altre dia a la fleca-pastisseria gironina la Puntual del carrer Ramon Turró, tot informant-me amb aire de confidència que el seus “xuixets” eren l’últim crit en la matèria. La paraula, d’entrada, em va sonar fatal. Vaig cedir perquè no s’ha de dir mai d’aquesta aigua no en beuré, però la innovació em va semblar insatisfactòria i disminuïda. El “xuixet” era bo, tot i així no em va tocar una dent. Em va deixar amb l’expectativa de la versió original, aquells clàssics xuixos barrocs, rubicunds, voluptuosos i lluents.
Entenc que la guerra oberta contra l’excés de sucre i de greixos aconselli disminuir el consum de xuixos, però això no es resol amb els “xuixets”. N’hi ha prou amb menjar-ne la meitat de vegades que voldríem, però menjar-los enters i ufans.