Ciutats mitjanes del sud de França ens passen la mà per la cara

Mentre aquí desestimem la proposta de sucursal del museu de l’Hermitage de Sant Petersburg a la Barceloneta i ni tan sols ens posem d’acord sobre l’ampliació de l’aeroport, les ciutats mitjanes i suposadament somnolents del sud de França acaben d’obrir equipaments culturals de primer nivell que ens passen la mà per la cara. Narbona ha obert un modern Museu Romà encarregat a l’arquitecte Norman Foster, amb pressupost de construcció de 50 milions d’euros. A la veïna ciutat de Nimes, fundada igualment pels romans, el nou Museu de la Romanitat (foto adjunta), amb pressupost de construcció de 59 milions, també s’ha estrenat recentment. La vila provençal d’Arle acaba d’inaugurar el complex d’art contemporani Luma, amb l’espectacular torre o far mediterrani dissenyat per l’arquitecte Frank Gehry a uns antics tallers ferroviaris.
Les dimensions d’aquestes tres ciutats són molt inferiors a les de Barcelona i el passat romà de les dues primeres poc comparable amb la capitalitat de Tàrraco o el caràcter pioner d’Empúries, dos focus històrics que avui vegeten pel que fa a l’interès dels visitants. La ciutat i la comarca de Tarragona haurien de ser per mèrits sobrats el gran pol d’atracció de la història romana del sud d’Europa, però la presentació moderna del seu patrimoni històric fa pena.
Es va convertir en la capital de la província romana més extensa d’Europa, qualificada de felix (afortunada) i d’urbs opulentissima. La capitalitat romana de la Hispània Citerior es va traduir a Tàrraco en un conjunt monumental sense precedents a tot el Mediterrani fora d’Itàlia: muralla, circ, amfiteatre, teatre, temple a Cèsar, aqüeducte... El profit que se’n treu modernament com a equipament cultural és mínim.
El Museu Nacional Arqueològic de Tarragona ja era obsolet quan va ser construït per l’Estat el 1874. També ho era el 1960, quan el van traslladar a l’edifici de la Plaça del Rei tarragonina, ara tancat en espera d’una remodelació indefinida.
Transformada pels romans en metròpolis d’uns 25.000 habitants, Tàrraco es veia afavorida per la ràpida comunicació marítima amb Roma. Els dos anys de residència de l’emperador Octavi August a Tàrraco, del 23 al 22 aC, van significar ambaixades, recepcions, vida oficial, construcció de monuments. L’hivern de l’any 122-123 dC hi va sojornar l’emperador Adrià, d’origen familiar hispànic. La declaració de Tàrraco com a Patrimoni Mundial de la UNESCO l’any 2000 no s’ha traduït en augment de visitants, per l’escassa visió estratègica de les institucions. La museïtzació moderna dels jaciments, l’atracció de públic i la incidència cultural hi continua sota mínims.