Avui fa vint anys que Ernest Udina es va matar al Montblanc

Avui fa vint anys que el col.lega Ernest Udina es feia aquesta foto al cim del Montblanc. Hi va arribar sense deixar mai de fumar un cigarret rere l’altre. S’hi va fer unes fotos de felicitat que els amics conservem per gentilesa de la família. Pocs minuts després, al camí de baixada, una relliscada el va estimbar mortalment. Ernest Udina Abelló, el segon dels onze fills de Santiago Udina Martorell i Elvira Abelló Serra, va ser de jove un pioner de la incorporació a la lluita obrera, a continuació un periodista destacat com a corresponsal a París durant la transició democràtica, col.laborador del president Tarradellas i un dels seus primers biògrafs, director del Centre Internacional de Premsa de Barcelona i analista polític free lance. Era més coses encara, dintre d’una amalgama d’activitats entre les quals feia equilibris. La muntanya era una de les nombroses passions que practicava, malgrat el seu aire sovint tan circumspecte. Per commemorar els seixanta anys d’edat va voler fer el cim del Montblanc, el sostre del seu europeisme militant, entre d’altres militàncies. El Montblanc, als Alps francesos, exerceix una especial atracció entre els amants de la muntanya pel fet de ser el pic més alt d’Europa. Cada any hi moren en accident una cinquantena d’alpinistes. Jo no ho puc entendre, però per a ells pujar-hi representa un repte que els crida amb avidesa, una força arravatada de lluita i esperança, un atreviment que uneix la vehemència, l’esforç i la bellesa amb un instint de feresa arrelat a la sang. Penso cada 4 de juliol que l’Ernest va morir amb una gran felicitat al cor, després d’haver coronat el Montblanc. Això no disminueix la rancúnia que em desperten algunes muntanyes.