L’indret més sumptuós del món que conec, ara tancat i barrat

Cadascú deu tenir el seu paisatge preferit, un lloc predilecte per motius de naixença, d’elecció o de record meravellat, ja sigui a les grans capitals, a les comarques de prestigi o al racó més entaforat del mapa. Quan penso en l’indret més sumptuós del món que conec, trio sense vacil.lar aquest senzill passallís damunt del bassal amb joncar a l’inici de la pujada al Coll de Banyuls, a cavall dels municipis d’Espolla i Rabós. Es tracta d’una tria molt personal i no necessita més arguments que la llibertat de gustos, però els arguments per a mi hi són. És un dels escenaris del meu últim llibre Banyuls mon amour (Vibop Edicions). Pot semblar que

Veig aparèixer el planeta Venus al cel de la posta amb una nova mirada

Últimament he passat hores lentes i complagudes a un balcó davant la badia tancada amb gran elegància per la serra de l’Albera, l’extremitat dolça del Pirineu quan s’ajaça al Mediterrani. Alguns dies la força geològica de la serralada fronterera es dibuixa clara i esvelta a l’horitzó, altres dies sembla més allomada per un tel de calitja o pel tirabuixó d’un núvol penjat com un escapulari, però sempre la línia de la carena protagonitza una mesurada apoteosi visual portada en palmes pel meu afecte. Just després de cada posta de sol, la persona que m’acompanyava em feia observar com apareixia la llumenera del planeta Venus darrere

És senzill d’entendre: “Cuba sí, ianquis no”

Aquests dies s’han produït a diverses ciutats de Cuba les manifestacions de carrer més importants dels últims anys contra el règim castrista per part de ciutadans tips de la ineficàcia del sistema en aspectes importants, començant per l’abastiment alimentari.  Castristes i anticastristes han saltat sobre l’ocasió per defensar o qüestionar en bloc la “Revolución” al poder des de fa més de seixanta anys. Els manifestants brandaven l’eslògan “Patria y vida” davant del revolucionari “Patria o muerte”. El debat és etern i insoluble entre partidaris i detractors del règim cubà, tant a l‘interior com a l’estranger. Els arguments no han canviat ni canviaran.

L’exili de les obres d’art per damunt l’exili de les persones

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) acaba d’obrir l’exposició “El Museu en perill. Salvaguarda i endreça de l’art català durant la Guerra Civil”, nova iniciativa al voltant d’una operació de salvament del patrimoni artístic català i espanyol que ha estat estudiada per tots cantons i en detall, molt més que l’exili de de mig milió de persones els mateixos dies i pels mateixos passos fronterers. Les atencions reverencials que van rebre les obres d’art no tenen punt de comparació amb el cruel tracte simultani a soldats i civils republicans que passaven a França.
Ho va expressar amb claredat el corresponsal del del Daily Telegraf, Henry Buckley, a un crònica recollida posteriorment al seu llibre Vida y muerte de la República española: “El mundo entero estaba emocionado por la salvación de unas seiscientas obras maestras del arte español e italiano que eran custodiadas cerca de Figueres después de su larga odisea. Pero no nos

Veure cremar la “selva” de la serra de Roda o la història es repeteix

Aquest últim cap de setmana he vist cremar en viu i en directe l’antiga “selva” boscosa de la serra de Roda que va donar nom als pobles de Selva de Mar i el Port de la Selva, així com al Golf de la Selva, dintre de l’actual Parc Natural del Cap de Creus. Les flames han deixat al descobert, embolcallades per un sudari de cendra, les feixes escalonades que s’enfilaven heroicament fins el cim de la muntanya per aprofitar el terreny dedicat al monoconreu de secà de la vinya i l’olivera, un terreny que ara esgarrapen les construccions turístiques. Molta gent s’ha commogut amb la visió de muntanyes i valls en combustió atiada per la tramuntana, però pocs han recordat que aquesta “selva” ja es trobava desforestada i abandonada al simple matollar des del domini feudal

Orgull amb totes les lletres: sindicalista, llibertària i paradista

Alguns s’han estranyat que a la placa que bateja la nova plaça adjacent al mercat de Sant Antoni barceloní amb el nom de Conxa Pérez Collado hi figuri la triple condició de sindicalista, llibertària i paradista, com si la tercera de les atribucions no es trobés a l’altura de les altres. La seva equivocada impressió només es pot deure a la ignorància del paper social que sempre han tingut els quaranta mercats municipals de Barcelona, una xarxa mantinguda i renovada avui de manera flamant, perduda a tantes altres ciutats en la voràgine de l’especulació immobiliària. Els paradistes són els autèntics

La moda dels “xuixets” fa enyorar els xuixos barrocs i voluptuosos

Una de les primeres coses que m’agradava fer quan arribava a la ciutat de Girona era entrar a alguna de les pastisseries del meu recorregut, comprar un xuixo barroc, rubicund, voluptuós i lluent acabat de fregir i menjar-me’l amb tota la delicadesa possible, mentre caminava xino-xano tot mirant aparadors i saludant algun amic o conegut que passava. Un cop menjada la peça, em recomponia els llavis ensucrats amb el tovallonet de paper, feia un cop d’ull circular a la part més florentina de la ciutat i donava gràcies als gloriosos artesans pastissers de “les dulces” en general i del xuixo en particular. Tenia la impressió que encara hi guanyaven si els menjava tot caminant pel carrer Nou sense perdre el pas, fins a desembocar al lluminós i

Ciutats mitjanes del sud de França ens passen la mà per la cara

Mentre aquí desestimem la proposta de sucursal del museu de l’Hermitage de Sant Petersburg a la Barceloneta i ni tan sols ens posem d’acord sobre l’ampliació de l’aeroport, les ciutats mitjanes i suposadament somnolents del sud de França acaben d’obrir equipaments culturals de primer nivell que ens passen la mà per la cara. Narbona ha obert un modern Museu Romà encarregat a l’arquitecte Norman Foster, amb pressupost de construcció de 50 milions d’euros. A la veïna ciutat de Nimes, fundada igualment pels romans, el nou Museu de la Romanitat (foto adjunta), amb pressupost de construcció de 59 milions, també

Consideració al peu dels fal.lus esculpits a la muralla d’Empúries

La fal.locràcia no està ben vista pel discurs ideològic actualment dominant, però no sempre ha estat així. La muralla romana d’Empúries presenta, esculpits sobre els seus carreus, dos grans fal.lus d’aquella època. Els arqueòlegs hi passen de puntetes, amb prou feines els miren de reüll. El primer fal.lus (foto adjunta) es troba a la dreta de l‘entrada central de la muralla. Mesura trenta-cinc centímetres d'un dinamisme muscular cisellat en visió frontal. L’altre, prop de l’entrada sud-occidental, el duplica gairebé de mida però la seva forma és menys definida. Els experts ho consideren una tradició itàlica sense més importància. Quan l’arqueòleg Martín Almagro va documentar les excavacions de postguerra a aquesta muralla romana, apuntava amb

Avui fa vint anys que Ernest Udina es va matar al Montblanc

Avui fa vint anys que el col.lega Ernest Udina es feia aquesta foto al cim del Montblanc. Hi va arribar sense deixar mai de fumar un cigarret rere l’altre. S’hi va fer unes fotos de felicitat que els amics conservem per gentilesa de la família. Pocs minuts després, al camí de baixada, una relliscada el va estimbar mortalment. Ernest Udina Abelló, el segon dels onze fills de Santiago Udina Martorell i Elvira Abelló Serra, va ser de jove un pioner de la incorporació a la lluita obrera, a continuació un periodista destacat com a corresponsal a París durant la transició democràtica, col.laborador del president Tarradellas i un dels seus primers biògrafs, director del Centre Internacional de Premsa de Barcelona i analista polític free lance. Era més coses encara, dintre d’una amalgama d’activitats entre les quals feia equilibris. La muntanya era una de les nombroses passions que practicava, malgrat el seu aire sovint tan circumspecte. Per commemorar els seixanta anys d’edat va voler fer el cim del Montblanc, el sostre del seu europeisme militant, entre d’altres militàncies. El Montblanc, als Alps francesos, exerceix una

Nuesa de les nostres intencions a la platja lliure de la Tamariua

Anem a la Tamariua els dies que ens llevem amb desig de platja lliure, primitiva, salvatge, sense més comoditats que les del prodigi natural. S’ha de caminar una mica amb el cabàs de les tovalloles a la mà, la mirada imantada per la proximitat irisada del mar i la glòria del cel tibant i pur que hi encaixa. És una platja tranquil.la perquè la majoria dels que hi van comparteixen el seu estat d’esperit recòndit, la consciència de l’excepció, el privilegi de la intimitat. No té sorra, com a molt una llenca escadussera de pedrigolet. Tota la resta són còdols, els més confortables del món per emmotllar-hi el cos i l’ànima. Es troba catalogada com a no tèxtil, però aquestes catalogacions fugen espontàniament de l’estricta