L’antic municipi de Sarrià no reclama pas la independència

El barri de Sarrià recorda enguany el centenari de la pèrdua de la seva independència municipal, aquella annexió a Barcelona que va passar de ser inicialment controvertida a assumida avui sense discussió. Qualsevol país i qualsevol ciutat s’han format a força de suprimir la independència del territori del costat i annexionar-lo. La qüestió és si els annexionats n’han tret una consciència de benefici o no. En cas negatiu, mantenen viu l'anhel de segregació. En cas afirmatiu, els antics municipis de Sants, les Corts, Gràcia, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Horta i Sarrià se senten favorablement annexionats i dependents. La diferència entre els dos casos resulta substancial. El minifundisme municipal de Barcelona és molt més acusat que el de Madrid, on les agregacions per decret d’antics ajuntaments perifèrics van tenir l’objectiu d’impedir que Barcelona fos la ciutat més poblada d’Espanya, encara que ho fos en realitat. Madrid va annexionar Chamartín el 1947, Carabanchel el 1948, Canillas, Hortaleza, Barajas i Vallecas el 1949, El Pardo, Vicálvaro, Fuencarral i Aravaca el 1951, Villaverde el 1954. D’aquesta manera va sumar aleshores 1,4 milions d’habitants, per davant de Barcelona.
No van permetre que Barcelona fes simultàniament el mateix amb els municipis circumdants. Les últimes annexions de Barcelona remunten a Sants, les Corts, Gràcia, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar el 1896, Horta el 1904 i Sarrià el 1921. La tongada madrilenya de finals dels 1940 i començaments dels 1950 aquí va passar de llarg.
L'any 1900 Madrid era la tercera província d’Espanya, per darrere de Barcelona i de València, amb una població que no arribava als 800.000 habitants. Avui el terme municipal de Madrid en té 3,1 milions i el de Barcelona 1,6 milions. Una altra cosa diferent són les respectives àrees metropolitanes i la manera de comptar-les, però en qualsevol cas la gent de Sants, les Corts, Gràcia, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Horta i Sarrià se senten satisfactòriament barcelonins. No poden dir el mateix tots els territoris annexionats al llarg dels segles per l’Estat central.