Els grecs anomenaven ataràxia el vell somriure dels déus

Ahir vaig passar tot el matí sense fer res assegut a una cadira de balcó davant del mar. El fet em va procurar un plaer desconegut. No vaig intentar desxifrar-lo ni tampoc entendre què hi havia a entendre. Només vaig aferrar la sensació física, corporal, del plaer de no fer res assegut a una cadira de balcó davant del mar durant unes hores seguides. La situació va acabar per despertar-me un impuls de tendresa, em va allunyar dels dies ferits d’indiferència i em va conduir a l’estat d'absència de neguit que els vells grecs anomenaven ataràxia. L’escenari atresorava llums i aires diferents al llarg del pas de les hores, amb la l’arbitrarietat de la vida quan es mostra capaç d’alçar-se amb una puresa de to audaç, carregada de matisos i poc inclinada a lluites subterrànies de l’esperit. El matí aparentment inactiu, assegut a una cadira de balcó davant del mar, va resultar més revelador i productiu que tants altres esforços de la voluntat.
Temps enrere havia experimentat aquesta sensació sobtada que els vells grecs anomenaven ataràxia, però acostumava a segregar-la tot sol davant d’algun escenari privilegiat. Arribar-hi ahir en companyia d’una altra persona em va semblar doblement excepcional. No era només l’atmosfera, l’escenari, la lassitud de l’ànim asserenat, l’efecte de perspectiva de les hores amables ni tampoc la fe invertida en el vigor d’alguns sentiments. Més que compartir el sostre, la taula o el dormitori, arribar a compartir el silenci i que això resulti revelador i productiu em va despertar aquell impuls de tendresa i un somriure vagarós molt acostat a l’autèntic somriure dels déus.