Súplica al cap de Creus perquè el vent hi faci més que nosaltres

Ahir vam fer un tomb a la punta del cap de Creus en companyia de dos biòlegs que l’estimen i el coneixen de prop: el figuerenc Josep M. Dacosta i el gironí Ponç Feliu, que ha estat regidor de Medi Ambient de la seva ciutat, director del Consorci del Ter i ara del Parc Natural del Cap de Creus. Posats en confiança sota el far que presideix l’indret, vaig cometre l’aparent sacrilegi de dir-los que espero veure aviat a aquest horitzó una altra mena de fars plantats al mar: els molins eòlics flotants. Serien la prova que algun govern s’ha pres seriosament l’emergència climàtica i les inversions en noves infraestructures per frenar-la, igual com abans van invertir massivament en autopistes, aeroports, ports “esportius” i rescats bancaris. Els plans de la Generalitat preveien que el 2020 Catalunya cobriria la quarta part de la seva demanda elèctrica mitjançant l’energia eòlica. El paper ho aguanta tot, sobretot el paper mullat. De moment només un tristíssim 0’48% de l’electricitat que cosumeix prové d’aerogeneradors. A l’Empordà, palau del vent, no hi ha ni un. Catalunya ha quedat al furgó de cua de les noves tecnologies netes de producció d’electricitat. La tramuntana empordanesa no serveix de res, de moment, en aquest aspecte. L’energia eòlica topa amb tanta resistència com anys enrere les centrals nuclears. És evident que les companyies promotores de parcs eòlics flotants miren pel seu interès, per això els governs tenen les competències reguladores, no per bloquejar la innovació. Els dos experts biòlegs em van mirar ahir, sota el far del cap de Creus, amb un posat que em va semblar reticent, com si pronunciessin en silenci la jaculatòria: "Que Déu- el déu Èol-- hi faci més que nosaltres".