La Venus de casa que comparteixo amb el museu del Louvre

Arran dels viatges a Itàlia, vaig comprar a una llibreria el cartell de l'exposició Del Tiziano al Greco: per la storia del manierismo a Venezia 1540-1590, muntada a Venècia el 1981. Reproduïa quasi a mida natural el quadre “Venus i l’amor”, del pintor holandés Lambert Sustris, un dels nombrosos ajudants del taller venecià de Tiziano. Presenta una reclinada Venus nua que juga amb dos coloms blancs situats a terra mentre un puto (en italià un angelet, un cupidó) li ensenya la seva fletxa (foto adjunta). Tal com correspon al manierisme del segle XVI, l'artista es va entretenir a pintar els detalls del luxós divan sobre el qual es troba la Venus, així com el drapejat del cortinatge de fons i un horitzó amb elements arquitectònics i paisatgístics. Vaig enrotllar el cartell curosament per al viatge de retorn. Un cop aquí el vaig fer emmarcar amb fusta color porpra mat, un passe-partout blanc i un vidre de protecció que encara engrandeixen l’escena. Fa anys que ocupa una paret de la sala de casa, una mica empal.lidit pel pas del temps, amb els colors lleugerament destenyits, però plenament atractiu.
El quadre original es troba a la mateixa sala del Louvre que la Gioconda. Tothom hi va per la Gioconda de Leonardo, malgrat que al seu voltant s'hi veuen una cinquantena de teles italianes coetànies, amb profusió d’obres de Tiziano, Veronese, Tintoretto i deixebles. Jo hi vaig per la meva Venus. Al Louvre restauren les teles cada dos per tres i els colors no perden com a casa meva, però el quadre original només el contemplo de tant en tant i la reproducció de casa la miro cada dia. Una cosa va per l’altra.