Pàgines

31 de maig 2021

Neurona bloquejada del centralisme francès, “déjà vu" i “sant tornem-hi”

Més d’un miler de persones van tornar a manifestar-se dissabte als carrers de Perpinyà i altres ciutats de França en defensa de la immersió escolar en llengua regional (com anomenen el bretó, el català, l’eusquera, l’occità o el cors), que el Consell Constitucional del país veí ha declarat contrària a la llei després que el Parlament l’aprovés. La manifestació va ser un “déjà vu”, un “sant tornem-hi” que encara es repetirà unes quantes vegades, atès que la República francesa manté bloquejada de fa segles la neurona del centralisme i es resisteix a evolucionar en aquest aspecte, com han fet altres països europeus. L’alteritat de les identitats regionals, el pluralisme de les realitats territorials, l’elogi de la varietat interna és una noció aliena, per no dir contraposada, als principis fundacionals de la Revolució del 1789. Ja venia d’abans. A França l'integrisme centralitzador haurà estat successivament monàrquic, revolucionari, bonapartista i republicà, amb una obstinació pròpia d'aquella neurona bloquejada, d'aquella

28 de maig 2021

D’alguns esmorzars se’n surt dalt d’un núvol i amb un bon havà

Feia temps que no em venia tant de gust un bon havà Partagàs després d’esmorzar, a l’hora de llegir el diari. Devia ser pel panorama que tenia al voltant. L’esmorzar representa l’artesania del menjar, un dels àpats més apetitosos, suculents i agraïts, com un ritu sapiencial quan s’ha passat bé la nit i el dia es presenta amable. Aleshores l'esmorzar capgira com un mitjó el concepte de “lògica del mercat”, li retorna un sentit decent i republicà al qual l’ambició d’enriquiment individual recupera l’impuls de compartir i intueix un canvi redistributiu en la manera de viure. La suma d’elements (el menjar, el panorama del voltant, la calma) crea una atmosfera de momentani paradís que no assolirien en cas de donar-se per separat. De vegades exagerem una

26 de maig 2021

Coses que em deia la vaca blanca camí de Sant Baldiri de la Taballera

Diumenge passat al Port de la Selva era la festa de Sant Baldiri gloriós i vam fer l’esplèndida caminada fins l’ermita de bosc de Sant Baldiri de la Taballera a la recerca d’alguna indulgència, A l’altura del Mas Puignau vam topar amb la vacada que hi pasturava en llibertat i vam acabar fent petar la xerrada amb els bòvids que s’hi avenien. Un banyut exemplar, de pelatge blanc quasi immaculat, em va donar conversa amb paraules que no m’esperava. Em va explicar que mengen de tot, contínuament, fins i tot dues vegades repetides, atès que els ruminants regurgiten per tornar a mastegar. Són herbívors que ho converteixen tot en carn. Porten penjat a cada orella el piercing de plàstic, les arracades dels cròtals com a sistema d'identificació amb número

17 de maig 2021

Súplica al cap de Creus perquè el vent hi faci més que nosaltres

Ahir vam fer un tomb a la punta del cap de Creus en companyia de dos biòlegs que l’estimen i el coneixen de prop: el figuerenc Josep M. Dacosta i el gironí Ponç Feliu, que ha estat regidor de Medi Ambient de la seva ciutat, director del Consorci del Ter i ara del Parc Natural del Cap de Creus. Posats en confiança sota el far que presideix l’indret, vaig cometre l’aparent sacrilegi de dir-los que espero veure aviat a aquest horitzó una altra mena de fars plantats al mar: els molins eòlics flotants. Serien la prova que algun govern s’ha pres seriosament l’emergència climàtica i les inversions en noves infraestructures per frenar-la, igual com abans van invertir massivament en autopistes, aeroports, ports “esportius” i rescats bancaris. Els plans de la Generalitat preveien que el 2020 Catalunya cobriria la quarta part de la seva demanda elèctrica mitjançant l’energia eòlica. El paper ho aguanta tot, sobretot el paper mullat. De moment només un tristíssim 0’48% de l’electricitat que cosumeix prové d’aerogeneradors. A l’Empordà, palau del vent, no hi ha ni un. Catalunya ha quedat

13 de maig 2021

La plaça Tetuan porta el nom indigne d’un punt negre històric

Passo cada dia per la Plaça Tetuan de Barcelona. Cada dia el nom em fa mal als ulls i em pregunto per què es manté al nomenclàtor el record d’una salvatjada colonial com va ser la batalla de Tetuan del 1860 contra el territori dels marroquins. El fet que el general català Joan Prim es lluís en l’escabetxada al capdavant del Batalló de Voluntaris Catalans (la veracitat de la condició de voluntaris és discutible) em sembla molt insuficient. Que la batalla donés peu a una pintura de grans dimensions de Marià Fortuny, llargament subvencionada per lloar l’heroïcitat militar espanyola, tampoc no em sembla un honor digne de passar al nomenclàtor amb les dimensions d’aquesta plaça de Barcelona. La presa de la ciutat de Tetuan i els

11 de maig 2021

La Venus de casa que comparteixo amb el museu del Louvre

Arran dels viatges a Itàlia, vaig comprar a una llibreria el cartell de l'exposició Del Tiziano al Greco: per la storia del manierismo a Venezia 1540-1590, muntada a Venècia el 1981. Reproduïa quasi a mida natural el quadre “Venus i l’amor”, del pintor holandés Lambert Sustris, un dels nombrosos ajudants del taller venecià de Tiziano. Presenta una reclinada Venus nua que juga amb dos coloms blancs situats a terra mentre un puto (en italià un angelet, un cupidó) li ensenya la seva fletxa (foto adjunta). Tal com correspon al manierisme del segle XVI, l'artista es va entretenir a pintar els detalls del luxós divan sobre el qual es troba la Venus, així com el drapejat del cortinatge de fons i un horitzó amb elements arquitectònics i paisatgístics. Vaig enrotllar

6 de maig 2021

Gran exposició “L’enigma iber”, una confessió d’ignorància

El prehistoriadors Josep M. Fullola i Francisco Gracia van tenir l’amabilitat d’acompanyar-me a la visita d’ahir, però la mesura no va ser suficient. L'exposició “L’enigma iber” que acaba d’obrir el Museu d’Arqueologia de Catalunya sobre els nostres avantpassats damunt d’aquest territori pretén aprofitar els nous coneixements d’ençà l’anterior exposició “Els ibers, prínceps d’Occident” que va muntar CaixaForum tres dècades enrere amb el desplegament habitual. Malgrat l’exhibició de recursos a la magnífica mostra acabada d’obrir, amb quatre-cents objectes procedents de trenta museus, a la sortida la impressió és que estem més o menys on estàvem fa trenta anys. Encara no hem desxifrat la llengua escrita ibera ni altres aspectes