Tots hi serem al Port amb la desconeguda primavera

Ahir passejava pel moll de la riba al Port de la Selva i em va semblar percebre inesperadament un alè diferent a la galta, al clatell, al lòbul de l’orella. Acaba d’entrar la primavera amb dies rutilants capaços de contrapuntejar els grisos de l’hivern amb un luxe platejat que el canvi d’hora allarga, però asseguraria que la vibració que vaig sentir no responia només al tomb estacional del calendari. Procedia més aviat de l’atmosfera humana, la qual adoptava una densitat amable, més feta a la presència de l’altre, com si intuís la sortida de la penombra col.lectiva d’un túnel. Tothom anava amb mascareta, la campanya de vacunació acumula retards de gestió i això encara durarà. Aquell alè inesperadament diferent de l’aire era un fenomen tènue, embrionari, estantís i alhora miraculós, una llum pasqual de resurrecció, un tremolor cenyit al principi de realitat, un clima compartit més dolç d’arestes, menys al.lèrgic i farinós que abans. Em vaig aturar, embadalit i perplex. Hi ha detalls que mereixen una pausa i eleven l'esperit. Vaig respirar fondo per confirmar que no era una suggestió meva. La primavera no ha estat mai només un fet meteorològic ni un decorat, també un vot confiat i creïble de renaixement.
La sensació que alguna cosa comença a fer el tomb em va alegrar el dia. Vaig saludar l’instant amb un salt del cor tot assaborint-ne el punt acerat de vitalitat. Em va semblar un sentiment solvent, no un rubor volàtil i reticent. Els versos de J.V. Foix em van revenir com un salm, més que arrelat, immortal:

La ment capta l’etern en l’ampla pau
i un no res grana i creix en un somriure.
Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;
tots hi serem al Port amb la desconeguda.