Mort i resurrecció del Frenasu, l’últim bar de carretera

Quan abandono l’autopista a la sortida Figueres-sud i supero amb un últim esforç la circumval.lació de la capital empordanesa, el trencant de la carretera cap a Llançà ofereix un afortunat paisatge d’hortes i sembrats amb barreres de xiprers contra la tramuntana, petits viaductes de reg, ferum de purins alguns dies, la via del tren de França i el genoll esgarrinxat del castell de Quermançó. El primer canvi de rasant obre la plana de Pedret i Marzà, migpartida per una recta inacabable d’asfalt on el cotxe s’embala tot sol. A aquesta recta s’hi va matar en accident de circulació el col.lega periodista Carles Sánchez Costa el 1983, als 35 anys. És un dels motius pels quals aixeco el peu de l’accelerador. L’altre és per aturar-me a un punt precís de la recta, al bar de carretera que portava el poètic nom d’El Frenasu. Va plegar i ho vaig lamentar, igual com ara celebro que hagi reobert amb el nom d’Agro Botiga Bar, regentat pels responsables del veí Viver Itxart. Proposa una llarga carta d’esmorzars de forquilla, fins i tot ofereix cus-cus.
Convé guardar el motllo dels bars de carretera, en queden poquíssims. Alguns oferien amb enorme modèstia petites suculències de la cuina bàsica i han anat plegant perquè ara la clientela es desplaça per autovies a les quals l’aturada als vorals queda exclosa o per autopistes amb “àrees de restauració” expeditives. Els pocs supervivents s’han refugiat a carreteres secundàries i subsisteixen com un tresor encara més amagat.
El cuc malsà de l’opulència corca la flor de la victòria d’aquestes establiments arraconats, els entela amb un vel de desdeny, pretén convertir la seva supervivència en anècdota marginal. Els últims bars de carretera com aquest deuen ser molt secundaris en la cotització oficial, però és que la cotització oficial s’equivoca, ja sigui per ignorància, per papanatisme o per interès.