Les suites per a cello de Bach i el perfil de la serra de l’Albera

Les famoses sis suites per a cello sol de Johann Sebastian Bach mantenen una estreta relació amb el perfil de la serra de l’Albera, l’extrem del Pirineu quan es capbussa al Mediterrani. En tots dos casos l’aparent austeritat de recursos melòdics assoleix en realitat la bellesa i l’harmonia més alta. Enfront de la massa sonora de les grans simfonies i les grans orquestres, enfront dels cims més acreditats del Pirineu, el despullament instrumental de les suites per a cello de Bach i el perfil endolcit de l’Albera al moment d’entrar al mar representen una culminació, un do de pit, un prodigi palpitant. No depèn només de la partitura ni de les xifres orogràfiques. Hi ha moltíssimes versions disponibles d'aquestes suites i moltes muntanyes com l’Albera, tot i que de fet siguin d’una eminència única. Arribar-hi amb les quatre cordes d’un sol instrument o amb una línia de carena declinant i alhora tan alterosa només es troba a l’abast d’alguns fenòmens molt singulars. La música com art més abstracte davant d’un fet geològic massís i, en tots dos casos, la grandesa servida amb naturalitat i equilibri. Bach va néixer el mateix any que Händel i tenen poc a veure, l’Albera forma part del Pirineu i se’n distingeix per la complicitat amb el mar.
L’audició de les suites de Bach o la contemplació d'aquest perfil carener a l’horitzó poden arribar a semblar monocords a un receptor que no s’adoni que compendien tots els acords del món. També depèn de la predisposició, el punt d’observació, l’humor del dia, la qualitat de la mirada.
Les sis suites bachianes per a cello sol, escrites entre el 1717 i el 1723, van consagrar per primera vegada el paper solista del violoncel, però no van adquirir rellevància més que com a exercicis d’estudi fins que Pau Casals no les va valorar i divulgar internacionalment, després de ser el primer a enregistrar-les a partir del 1940. Pel seu cantó, la serra de l’Albera es singularitza precisament per l’escassa altura dels seus pics en termes absoluts i alhora l’esveltesa gegantina que l’escalona fins a l’abraçada del mar. No me’n cansaria mai de cap de les dues coses, encara menys si les ajunto.