Qualsevol capital europea que disposés d’un monument gòtic de les dimensions, la història i la ubicació de les Drassanes barcelonines ja l’hauria convertit en focus d’atracció internacional. Aquí no. Deu ser el destí de les institucions culturals gestionades per la Diputació de Barcelona: portar una vida econòmica assentada però sense gaire projecció. L’edifici creat a finals del segle XIII ocupa 19.000 metres quadrats, restaurats a preu fort durant les últimes dècades com a Museu Marítim. Es troba arran de mar, a un punt especialment freqüentat del final de la Rambla. Aquests dies es pot recórrer tot el recinte amb una calma desconeguda i espero que fugaç. Al costat de la incalculable col.lecció permanent, organitza exposicions temporals ben muntades. Disposa d’un deliciós bar-restaurant al jardí de tarongers del pati d’entrada, tan majestuós com la resta de l’edifici, tot i que les cadires metàl.liques exteriors recordin una mica la vida dels condemnats a galeres. S’acaba de publicar una magnífica novel.la històrica de Miquel Fañanàs amb el títol Les drassanes del rei.
A tots els trumfos que sumen les Drassanes barcelonines només els manca una promoció més sòlida de l’estima ciutadana, aquella mena de sentiment compartit que dóna vida a les coses i als museus, inclús als més ben dotats i restaurats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada