La periodista Marcelle Padovani amb els ulls del primer cop, fins avui

La primera vegada que vaig anar a Roma durant la dècada dels 1970 em van impressionar moltes coses, però en especial dos personatges vistos en viu: el papa per raons òbvies d’escenografia vaticana i la periodista francesa Marcelle Padovani als acollidors salons de Stampa Estera, el centre de premsa estrangera on els corresponsals feien vida. Exercia de corresponsal a la capital italiana del setmanari Le Nouvel Observateur, que per a mi era com una altra bíblia, i per tant la tenia molt llegida abans de conèixer-la en persona. La figura del papa no admet comparacions, la de Marcelle Padovani tampoc. Nascuda el 1947 de família corsa, havia debutat alsetmanari L’Express abans de passar el

1970 a Le Nouvel Observateur amb més comoditats ideològiques. De seguida va arrelar a Roma, on es casaria amb el dirigent sindical de poderosa CGIL Bruno Trentin, traspassat el 2007 (a la imatge adjunta al costat de la seva foto). Ha escrit diversos llibres sobre el país d’adopció, en particular sobre Sicília i la màfia.
Marcelle Padovani encara escriu a L’Obs i encara m’agrada llegir-la. L’últim número del setmanari dedica tres pàgines a un article seu sobre l’espresso, el cafè exprés, una institució local entre les més importants. Diu que els napolitans en son els més grans consumidors, que a Roma operen 16.000 bars i que per alguns italians la frase “Ci facciamo un caffè?” pot arribar a ser l’arrencada d’un flirteig llargament meditat, a més d’un símbol de sociabilitat i una estimulació dels sentits.
Llegir-la a ella sempre ha estat un altre plaer addictiu, veure-la discórrer en persona entre les parets de Stampa Estera amb els ulls de la primera vegada, una imatge inesborrable. Els habituals de la casa rondinen sobre el caràcter de “madame Padovani”, però a mi m’agrada veure les coses de Roma amb els ulls de la primera vegada.