La plaça de Sant Pere del Vaticà tenia horari nocturn

Els primers d’anys d’anar a Roma no posava els peus a la plaça de Sant Pere del Vaticà, em semblava massa clerical. Els amics romans, perfectament laics, em van fer adonar del meu error. La plaça de Sant Pere és una de les millors de Roma, i punt. M’hi portaven al vespre, quan les aglomeracions de fidels ja s’havien disgregat. Havent sopat compràvem un “gelato da passeggio” i jugàvem a corredisses al bosc de la triple columnata de Bernini que cenyeix l’espai amb una escenografia gairebé felliniana, quan encara no es trobava barrada per les tanques de seguretat i els controls d’accés. Les formes dibuixades a terra per les petites llambordes característiques dels "sampietrini" es convertien en un escaquer (durant alguns anys un "sampietrino" autèntic servia de pitjapapers a la meva taula de treball). Les dues fonts bessones hi posaven una harmoniosa melodia de fons. La monumentalitat no ens aclaparava, la il.luminació espectral de la façana de la basílica ens atemoria poc.
No necessitàvem seguir les interpretacions canòniques de l’arquitectura papal, nomes utilitzar la plaça  com una de les més còmodes per a les passejades nocturnes, un espai propi dels ciutadans fora dels horaris litúrgics. La nostra fe en l’obra de Miquel Àngel i de Bernini era una comprovació urbana autosuficient, un dret d’ús públic, un escenari de tots sempre que es respectessin le franges horàries respectives.
M’hi vaig enamorar de manera tàctil del marbre travertí, sobretot del més humil en aparença, el dels suaus esglaons que uneixen l’esplanada de la plaça amb l’atri de la basílica com manses onades de pedra. No ens despertava curiositat el que pogués passar darrere els murs, sinó el que passava al davant, la nostra plaça recuperada per assaborir un gelat i jugar a corredisses entre la triple columnata, quan havíem sopat bé i intuíem que la nit seria franca, dolça i terrena.