El nom de Margarita Rivière a una plaça del barri de les Corts

M’alegra que el nomenclàtor barceloní dediqui a partir d’ara una plaça del barri de les Corts a la periodista Margarita Rivière, igual com ho fa des del 2013 a Josep M. Huertas Claveria al Poblenou. Són dos col.legues i amics que recordo amb freqüència com a mestres en aspectes diferents. El fet d’escriure el 1991 a quatre mans amb Rivière el llibre Pasqual Maragall, un rebelde en el poder (Plaza y Janés) em va permetre compartir de prop una col.laboració iniciada de molt joves a l’Escola de Periodisme, aureolada pel fet que ella era una mica més gran i formava part dels cursos superiors. Ser amic de Huertas i de Rivière era un títol d’orgull. Josep M. Huertas procedia dels ambients populars de la ciutat i s’hi movia amb una familiaritat còmoda, en canvi Margarita Rivière procedia de l’alta burgesia i s’hi movia amb una familiaritat incòmoda.
La nissaga industrial dels Rivière, procedent de Clermont-Ferrand, s’havia instal.lat a Barcelona la segona meitat del segle XIX com a contractistes d’obres ferroviàries en auge, abans d’especialitzar-se en fàbriques de teles metàl.liques. El pare de la periodista, Antoni Rivière Manent, va comprar el castell de la Roca del Vallès el 1949 i el va restaurar, com també el Club de Golf Vallromanes que va presidir fins el 1974.
La filla periodista volaria amb les pròpies ales de bon començament, per despuntar a càrrecs de responsabilitat de diferents mitjans periodístics i com a escriptora. El 1983 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme i el 1992 el premi Espasa d’assaig. Va morir el 2015, als setanta anys. Havíem coincidit a múltiples ambients de la professió, però la recordo en especial a la seva antiga casa de Vallvidrera mentre redactàvem acaloradament Pasqual Maragall, un rebelde en el poder. Passejaré a la nova plaça del barri de les Corts amb un sentiment de gratitud, prop d'on va viure amb el marit Jorge de Cominges i els fills Clara i Hugo.