L’agudesa de la llum del matí al temple de cap Súnion

Primer ens hauran de fer una o dues punxadetes, però un dia o altre tornaré a voltar aquests marbres escrostonats i llepats pel salobre dels segles al temple de Posidó del cap Súnion, com cada cop que sóc a Atenes i m’escapo de bon matí amb l’autobús de línia que ressegueix amb parsimònia els seixanta-nou quilòmetres de costa del golf Sarònic que separen l'indret del centre de la capital. La lentitud del mitjà de transport prepara l’esperit a interioritzar allò que l’espera, el minúscul partenó solitari i grandiós, la vivacitat de la solitud dels segles, la dignitat dreta i expectant d’un apogeu de l’home. Recórrer de nou aquestes ruïnes permet recitar a mitja veu el suc d’or dels versos que Carles Riba els va dedicar. Sobre el terreny, trobo que Súnion és una rèplica conforme del cap Norfeu empordanès. Diversos autors romans van deixar escrit que aquests topants emporitans, de navegació obligada dintre de les rutes de l’època, posseïen també un Afrodision o temple d’Afrodita Pirenea. A diferència del temple de Posidó a cap Súnion, l’Afrodision de cap Norfeu no ha estat localitzat ni s’hi han escarrassat gaire.
Súnion conserva dretes des del segle V aC setze de les trenta-vuit columnes d’estil dòric que coronen un turó ventós. Al matí el visitant s’hi troba pràcticament sol, de tu a tu amb la història i la llum voltaica del cel àtic. Quan cau la tarda hi arriben alguns autocars turístics d’Atenes per la posta de sol, la qual es produeix aquí amb una agudesa pròpia.
Abans de marxar trec de la butxaca el paper i dic, commogut, els sumptuosos versos escrits a l’exili per un home derrotat, un suposat perdedor:

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.