“Ser fadista é triste sorte”, en la mort de Carlos do Carmo,

Sóc un fidel amant del fado, de manera que un dia d’agost del 2010 vaig agafar l’AVE de Madrid per assistir al concert de Carlos do Carmo als Jardins Sabatini, convençut que seria una de les últimes oportunitats d’escoltar en viu el veterà fadista portuguès, el gran patriarca del gènere després de la mort d’Amália Rodrigues el 1999. Em vaig equivocar una mica, no va ser l’últim dels seus concerts. Carlos do Carmo acaba de morir aquest 1 de gener a Lisboa, als 81 anys. Era el fill de la pionera Lucília do Carmo i l’hereu de la seva casa de fados O Faia, al Barrio Alto lisboeta, on va aprendre i debutar. El meu desplaçament a aquell concert madrileny (a Barcelona actuava menys) era com un sagrament respectuós, una comunió física amb el principal representant viu del fado.
Tot i així el recital em va confirmar la impressió sobre l’escassa renovació del gènere. Al costat dels grans noms tradicionals, s’han multiplicat els joves intèrprets, alguns d’èxit internacional (Mariza, Dulce Pontes, Camané, etc), però el fado es resisteix a innovar els seus clixés. Subsisteix com a símbol d’un país, d’un estil singular, però la posada al dia no pot limitar-se a exportar alguns cantants, la sang nova no pot referir-se només a l’edat dels intèrprets. “Ser fadista é triste sorte”, diu un dels temés més coneguts.