Portada per al pensador francès que “inspira el món”, modèstia a part

Tinc el mal costum de llegir Le Nouvel Observateur (ara L’Obs, amb la furiosa mania francesa de les contraccions). L’últim número sorprèn amb la portada dedicada a l’envellit Bruno Latour, un dels filòsofs francesos actuals que “inspira el planeta”, segons el titular immodest de la revista. Les catorze pàgines interiors sobre el personatge giren al voltant del lubricat malabarisme ideològic dels pensadors francesos, del qual sempre s’aprèn alguna cosa, encara que tot sovint per sota de l’expectativa. L’any 2012 vaig haver de passar uns mesos absorbit per la traducció de les seves Lecciones de sociología de las ciencias, editat aquí pel segell Arpa. L’encàrrec editorial no em va divertir gaire, però em va fer recordar intensivament aquell malabarisme. Al meu llibre Retrat de França amb francesos, publicat el 1998, ja intentava descriure el salt acrobàtic de la generació de Sartre, Camus, Levi-Strauss, Foucault i companyia cap a la dels nouveaux philosophes de Bernard-Henry Levy, Kristeva, Barthes, Lacan, Deleuze, Derrida, Lyotard, Baudrillard, Bourdieu, Rosanvallon, Lévinas i acompanyants. La següent fornada dels Latour, Badiou, Descola, Rancière, Onfray o Balibar és avui igualment nodrida, però més prima en termes de lideratge intel.lectual, fora dels respectius reductes professionals.
La influència dels maître-à-penser s’ha esllanguit al mateix ritme que el pes mundial de França, malgrat que l’àmplia estructura universitària i editorial francesa els assegura una jubilació respectuosa. Els filòsofs francesos –avui en diríem els intel.lectuals-- van convertir-se el segle XVIII en el nou clergat republicà, encarregat de donar legitimitat ideològica al poder sorgit de la Revolució. Des d’aleshores el seu paper a la vida pública francesa ha estat superior al d’altres països europeus, on generalment es troba més circumscrit als cercles culturals o acadèmics. A França poden perfectament ser portada del setmanari d’informació més llegit.