Nous interiors d’illa: humiliació penosa de l’espai públic

Quan Ildefons Cerdà va projectar l’any 1860 el nou barri de l’Eixample barceloní, preveia que els interiors de cada illa de cases fos un espai enjardinat d’accés públic. La gasiveria especuladora ho va impedir de manera rotunda. Anys enrere l’Ajuntament democràtic va engegar una política de recuperació d’alguns d’aquests interiors d’illa, que avui superen la cinquantena. Se n’acaben d’obrir dos més: el de l’antic cinema Novedades al carrer Casp amb Passeig de Gràcia (foto adjunta) i el de l’antic cinema Niza a la plaça de la Sagrada Família. Tots dos són d’una pobresa penosa, una autèntica humiliació del noble concepte d’espai públic enfront dels edificis privats acabats d’aixecar al mateix punt.
La idea de Cerdà era genial, respectar-la hauria suposat un gran pas endavant a una ciutat mancada d’espais verds. La política de recuperació d’alguns interiors d’illa feia justícia al bunyol històric de la seva eliminació, si s’hagués portat a terme amb una mica més d’ambició, d’orgull del lloc neuràlgic que pertoca a l’espai públic dintre de la ciutat.
La majoria d’aquests interiors d’illa són agraïdíssims pels veïns que poden portar-hi les criatures a esbargir-se una estona o per qualsevol altre usuari que hi aprecia una gota d’aigua dolça en l’oceà. Això no treu que també la majoria siguin d’una aguda migradesa. Persistir encara avui en aquesta línia, fins i tot aguditzar-la a dos nous interiors d’illa de tantes possibilitats, resulta un insult a aquella noblesa de concepte de l’espai públic i un rictus de somriure cínic a la comissura dels llavis dels especuladors circumdants.