Josefina Bonaparte, pell dura de la llegenda del vici i la virtut

Les llegendes tenen la pell dura, sobretot les falses. Per exemple la que pretén continuar presentant Josefina Bonaparte, primera consort de Napoleó i futura emperadriu al seu costat (abans de ser rellevada en el càrrec per una jove arxiduquessa d’Àustria), com la mitja virtut criolla irresistiblement viciosa que feia perdre el cap al gran general. La magnífica biografia sobre Josefina publicada per Françoise Wagener (escrita i datada a Fontanilles, Baix Empordà) posa les coses al seu lloc de manera documentada, però l’escriptor de moda Jean-Marie Rouart arriba a més lectors quan, amb napoleònic estil novel.lesc i delectança masclista, escriu pel broc gros al llibre Napoléon ou la destinée (encara no traduït): “El virtuós es casa amb la sensualitat encarnada. El seu enamorament de Josefina desafia la raó. No és es un bon partit i arrossega la pitjor reputació: voluble, carregada d’amants, frívola, dissipada. Bella criolla d’encant afortunat i somriure excitant malgrat les dents lletges, originària de la Martinica i vídua, ha portat una existència depravada amb relacions sentimentals incomptables, ha format part de tots els vicis d’una època rica en festes llibertines i orgies”.
La biografia elaborada per Françoise Wagener ho veu d’una manera diferent, però les llegendes tenen la pell dura. L’actual hotel parisenc chic que porta el nom abreujat de JoBo, al distingit barri del Marais, potser pensa que fa honor a la falsa llegenda del personatge quan anuncia, al costat de les tarifes per nit, les més reduïdes per hores diürnes.