El bicentenari de Napoleó i la seva cèlebre estàtua milanesa

Aquest any entrant es commemora el bicentenari de la mort de Napoleó Bonaparte, l’únic emperador en la història de França. Amb els seus deliris de “grandeur” i invasions dels països veïns va marcar la història europea, per tant l'efemèride es traduirà en nombrosos actes, d’un signe o d’un altre. En el meu cas personal –ja m’ho perdonaran— celebraré en particular poder reveure la cèlebre obra de l’escultor Antonio Canova que representa Napoleó com al.legòrica i hercúlia divinitat nua --amm l'aire d'un déu i els cos d'un guerrer-- al pati d’entrada de l’Acadèmia de Brera milanesa, un indret que a l'enamorat Stendhal li semblava més bonic que el pati del Louvre. La col.locació donada a l’estàtua al punt de pas obligat permet observar de prop un dels culs més ben modelats de la història de l’art, el qual va donar títol al meu llibre El cul de Napoleó o la revelació de Milà (Edicions 62, any 2000).
El mordent de la imatge carnal volia compensar la grisor atribuïda a la ciutat de Milà, malgrat que concentra una poderosa elegància en múltiples aspectes. Reconec la feblesa d'estar enamorat com Stendhal quan vaig adonar-me de l'eminència d'aquella estàtua milanesa, tot i que això no em sembla una prova de càrrec. En aquell cos hi veia una deducció real, una idea pràctica. No era la del rabassut emperador, sinó la de l'escultor i la meva pròpia. N'extreia una referència aplicable a la vida concreta, al desig d'intimar amb els ambients de la ciutat i amb els que m‘esperaven al moment del tornar a casa. L'editor va posar a la portada del llibre una faixa de promoció que proclamava: "La descoberta apassionada d'un gran escenari: Milà. Una nova síndrome de Stendhal". Encara no m’he desprès d’aquella faixa.