Coses que poden passar al metro, algunes magnífiques

A la xarxa de metro sempre hi passen coses i algunes de magnífiques. Ahir vaig anar a contemplar l'impressionant mural permanent de 90 m2 acabat de pintar per l'artista Philippe Stanton i els seus alumnes al vestíbul de l'estació barcelonina Guinardó-Sant Pau en homenatge als treballadors sanitaris. L'estació Ríos Rosas del metro de Madrid acaba de ser empaperada amb el text complet de la novel.la Fortunata y Jacinta, arran del centenari de la mort de Pérez Galdós. El metro de Londres, el mític “the tube” (foto adjunta d'abans de l'era de la mascareta), va ser el primer del món i avui és un dels més extensos. Ara vol associar el nom de patrocinadors comercials a algunes estacions per disminuir el dèficit d'explotació (els billets cobreixen el

47% del cost). Sóc usuari del metro de naixença, vull dir que quan vaig venir al món la ciutat de Barcelona ja tenia metro feia temps. Una de les poques coses que no ens estranyava als barcelonins barbamecs quan arribàvem per primer cop a una gran capital estrangera --ja fos Londres, París o Nova York— era precisament el sistema de funcionament del metro. L’encàrrec d’escriure el llibre Metros i metròpolis em va portar l’any 1989 a fer una mena de volta al món en metro, conjuntament amb l’amic fotògraf Xavier Miserachs. Vam descriure sobre el terreny els de Berlín, Budapest, El Caire, Caracas, Lilla, Londres, Madrid, Mèxic, Moscou, Nova York, París, Singapur, Tòquio, Vancouver i Washington.

Aquella feina em va inocular una curiositat sostinguda per aquest mitjà de transport. Quan viatjava a l’estranger em semblava que la modernitat d’una ciutat depèn, d’entrada, d’estar unida al seu aeroport amb metro. Això Barcelona només ho va aconseguir amb molt retard, l’any 2016.