L’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 va tenir lloc en plena dictadura de Primo de Rivera, la qual cosa revestiria conseqüències. Si la primera Exposició Universal del 1888 havia servit per urbanitzar el sector de la Ciutadella, la segona del 1929 se centraria al mateix objectiu a la muntanya de Montjuïc, entre d’altres obres urbanes com la construcció de la nova Estació de França al lloc de l’antiga. El desplegament de l’estil arquitectònic modernista i els primers balbuceigs del noucentista donarien a les noves edificacions de l’Exposició del 1929 un aspecte historicista conceptualment caduc, en contrast amb les avantguardes europees del moment, representades al centre mateix del certamen pel Pavelló Mies van der Rohe, aixecat per la delegació d’Alemanya.
La primitiva Estació de França encara era la del tren de Mataró del 1848, ampliada tot seguit per acollir el tren de Granollers però malgrat tot raquítica. La companyia ferroviària MSA romancejava amb la construcció de la nova terminal pendent, la preparació de l’Exposició Internacional va ser el topall ineludible.
El 1922 es va convocar el concurs de projectes, guanyat pel jove arquitecte Pedro Muguruza Otaño, probablement perquè s’adaptava més a les exigències del promotor, igual com tornaria a fer Muguruza vint anys més tard amb el primer projecte del Valle de los Caídos. El seu estil conservador es desmarcava de les tendències modernes, fins a l’extrem que la companyia va optar per dividir el projecte i encarregar el vestíbul de la futura estació a Raimon Duran Reynals i Pelai Martínez Paricio, més en sintonia amb el noucentisme i el refinament urbanístic i decoratiu que se n’esperava.
En definitiva, la nova estació no va significar cap exhibició urbana de la moderna arquitectura de ferro i vidre, com a d’altres ciutats europees. Després de més de seixanta anys d’activitat, l’últim gran servei de l’Estació de França a la ciutat seria el seu “suïcidi” amb motiu de les obres dels Jocs Olímpics del 1992. La desviació i soterrament del ramal de Marina i del ramal de Glòries que hi convergien va fer possible l’alliberament del front marítim de Barcelona (no el del Maresme). Unes quaranta hectàrees ocupades per les instal.lacions ferroviàries van convertir-se en sol urbà. En recompensa, l’Estació de França va ser restaurada “corpore in sepulto”.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada