Dinar al restaurant "clandestí" La Contrasenya o la felicitat

Ahir vam anar dinar amb la meva filla gran Helena i la seva amiga Núria a La Contrasenya, el club gastronòmic “clandestí“ amb adreça a Internet que regenta des del 2012 Àngela Vinent al seu taller de pintora, a l’àtic d’un edifici industrial del Poblenou barceloní. El lloc és singular perquè l’ha ideat una dona singular. Cada plat incorpora un toc expressiu que és com la levitació de la mà de la cuinera, sense cap altra màgia que la claredat d’esperit i una destresa precisa. Àngela Vinent ha treballat de periodista des dels divuit anys. Primer com arxivera del diari Catalunya/Express i redactora de Mundo Diario, que és on ens vam conèixer en el dia a dia. Després com a subdirectora de l’Avui. Finalment com a cap de premsa de Pasqual Maragall. A partir d’aquí es va reinventar, va fer realitat aquell mite consistent a pensar que cadascú pot canviar el seu destí un cop abandonada la casa dels joves que vam ser. Actualment escriu per Internet una sèrie sobre les seves observacions quotidianes, titulada “Petites històries en temps del virus”, que va pel capítol 157. És coautora del llibre acabat de publicar Cuines amagades, Ruta gastronòmica pels bars dels 40 mercats de Barcelona.
El menú de La Contrasenya és sempre diferent, consensuat amb els comensals, si no trien l’opció sorpresa com vam fer nosaltres. Ens va tocar d’aperitiu un exquisit tast d’oli de Cal Xiquet, destil·lat de les oliveres del seu sogre i ara del seu marit a Aramunt (Pallars Jussà). Després van venir el salmó, l’humus, la carxofa, el pollastre, el ravioli d’ànec, la mousse de iogurt amb codonyat i un didalet de grappa per la sobretaula.
Vam ser feliços ahir al restaurant “clandestí” de la reinventada Àngela Vinent. L’element que permet reinventar-se a cada etapa diferent no és la lluminositat amb què es veuen les coses la primera vegada, sinó mantenir aquesta capacitat la segona i la tercera. L’èxit consisteix a defensar activament una il.lusió, un propòsit creatiu, un afany espontani, una mostra personal del que entenem per bellesa. I compartir-ho.