Tothom parla amb un accent distintiu i de vegades discriminat

L’accent, la manera de pronunciar una mateixa frase varia ostensiblement dintre de cada idioma, de manera que un català reconeix a l’instant un lleidatà d’un gironí, ja no diguem un valencià d’un mallorquí. De la mateixa manera, un espanyol distingeix un andalús o un gallec per l’accent. Això mateix es dona a qualsevol idioma: a Anglaterra la classe alta parla amb un accent distintiu après a les escoles d’elit i les classes populars ho fa en l’argot cockney, igual que a França hi ha un autèntic abisme entre la fonètica del francès de París i el de Marsella, entre el nord i el sud. El problema comença quan aquesta diferència fonètica es converteix en una classificació jeràrquica del model considerat superior i l'altre ridiculitzat com a rústec.
El diputat d’origen nord-català Christophe Euzet ha presentat a l’Assemblea Nacional o congrés de diputats de França una proposta de llei contra la discriminació per l’accent fonètic, arran de la multiplicació del fenomen causada pel nomenament com a primer ministre de Jean Castex, alcalde de Prada de Conflent, el qual s’expressa amb una cantarella típicament del sud i provoca les mofes més o menys dissimulades dels cercles del poder central.
La tramitació parlamentària d’aquest projecte de llei ha fet comparèixer a la comissió corresponent el lingüista Philippe Blanchet, el qual confirma: “Des del moment de ser nomenat, Jean Castex ha estat objecte d’un estigma violent i vergonyós pel simple fet del seu accent”. El diari perpinyanès L’Indépendant ha obert una tribuna de debat sobre “La República s’avergonyeix dels seus accents?”. L’interrogant és una manera moderada d’afirmar-ho.