Passadís del metro a Passeig de Gràcia, escarni del transport públic

 

El passadís d’enllaç més llarg, antipàtic, incòmode, llòbrec, trist i innecessari del metro de Barcelona es a l’estació de Passeig de Gràcia. Va ser instaurat el 1973 no pas per connectar de manera funcional les noves línies, sinó per preservar els interessos del pàrquing subterrani privat de quatre plantes, construït en concessió de terreny públic. La llargada de 260 metres d’aquest passadís s’hauria reduït a menys de la meitat en cas d’haver adoptat la línia recta més lògica, en comptes de rodejar la part del subsòl ocupada pel pàrquing des del 1967, com es va fer en perjudici dels usuaris molt més nombrosos del transport públic. Van preferir construir un corredor el doble de llarg del necessari entre el vestíbul del carrer Consell de Cent de la Línia 3 i el vestíbul de Gran Via de la Línia 4, a l’altura de la planta -2 de l'aparcament. El pitafi del passadís es va veure confirmat el 1995 amb l’obertura de la Línia 5 i el 2017 amb les obres parcials de restauració de la boca que dóna a la Casa Batlló del Passeig de Gràcia.
Es tracta d’una de les estacions de metro més transitades, amb caràcter d’intercanviador amb RENFE. El vestíbul de RENFE va ser reformat el 2014, sense intervenir tampoc en el tristament famós passadís. Ningú no ha reconegut fins ara l‘error. No s’ha plantejat remodelar la situació, malgrat els rius de literatura tècnica sobre l’accessibilitat intermodal que s'han vessat en tots els plans d’infraestructures aprovats i per aprovar.
L’any 2007 el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat va estudiar una reforma integral de l'intercanviador de Passeig de Gràcia, la qual incloïa la construcció d'un nou passadís sota l'aparcament subterrani que fos més curt, més ample i equipat amb cintes transportadores, apte també per a persones amb mobilitat reduïda. No se n’ha parlat mai més.