Homenatge al president republicà Azaña, amb reserves

La mesa del Congrés de Diputats té previst que la cambra reti un homenatge demà dimarts al president de la II República, Manuel Azaña, amb ocasió del 80 aniversari de la seva mort a l’exili de Montalban (França). És de justícia reconèixer les autoritats del sistema democràtic enderrocat per la Guerra Civil desencadenada per Franco, però no s’ha de confondre reconèixer amb santificar. El partit d’Azaña (Izquierda Republicana) només podia donar-li un suport minoritari, de manera que va practicar la cultura de coalició a contracor i el joc brut contra els seus aliats socialistes, majoritaris al govern. El president de la República designava la persona encarregada de formar i presidir el govern. Azaña va substituir el maig del 1937 el socialista Largo Caballero pel també socialista Juan Negrín, amb el qual no deixaria d’enfrontar-se. La política de “Resistir es vencer” practicada per Negrín no albergava la pretensió de guanyar militarment la guerra, només mantenir-la a l’espera del tomb pressentit en el panorama europeu que afavorís un final pactat, a través de les pressions dels governs demòcrates europeus, per no deixar els vençuts a la completa mercè dels franquistes.
Només va secundar políticament a Negrín fins al final el PCE, les altres forces ho van donar per irrealitzable. Però Negrín tenia raó, l’esclat de la Segona Guerra Mundial es va produir just sis mesos després del final de la guerra espanyola.
D’amagat del govern i en contra de la lleialtat institucional, el president Azaña reiterava les gestions per oferir al bàndol franquista unes altres condicions de rendició, malgrat que Franco repetia per activa i per passiva que no desitjava cap pacte. El discurs d’Azaña “Pau, pietat, perdó”, pronunciat el 18 de juliol de 1938 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, anava en aquest sentit derrotista.
Va abandonar Espanya pel camí de la Vajol el 5 de febrer del 1939 i es va negar a tornar-hi, com li demanava Negrín, malgrat que el govern republicà encara controlava la capital i tota la Zona Centre-Llevant-Sud. Si hagués tornat, com van fer Negrín i altres responsables, França i Gran Bretanya no haurien reconegut diplomàticament el govern de Burgos i accelerat d’aquella manera el final de la guerra sense cap acord i la sanguinària depuració posterior per part del règim franquista.
El biògraf d’Azaña, Santos Juliá, opina: “Franceses y británicos percibieron de inmediato que Azaña no tenía plena capacidad para recomendar en tanto que jefe de Estado una iniciativa de alcance nacional”. El professor Ángel Viñas, en la seva abundant literatura sobre la guerra, conclou: “A pesar de todas las críticas que me ha dirigido mi buen amigo Santos Juliá, sigo pensando que el presidente de la República no obró correctamente”.