En l’aspecte lingüístic, tots som fills de mare desconeguda

Els lingüistes no tenen cap dubte sobre l’origen comú de la majoria d’idiomes europeus i asiàtics, designats com a llengües indoeuropees. Tot seguit reconeixen ignorar per complet d’on procedeix aquesta arrel indoeuropea comuna, qui eren els indoeuropeus o com s’ho van fer per expandir la llengua mare. Indiquen per aproximació que el focus es devia trobar a la regió del Mar Caspi i el Mar Negre cap el quart mil.leni abans de la nostra era, abans de diversificar-se en múltiples direccions. Però sobre els indoeuropeus als quals devem l’arrel de l’idioma, no en sabem res. Més ben dit, sabem que no ho sabem, la qual cosa és una manera inicial de saber. Els lïngüistes han convingut que l’arrel indoeuropea es va ramificar en el grup de llengües neollatines o romàniques (castellà, català, occità, francès, portuguès, italià, romanès), les germàniques (anglès, alemany, holandès, noruec, danès, islandès), el grup celta (gal·lès, bretó, irlandès), el grup indoiranià (sànscrit, persa, urdú) i el grup balticoeslau (eslovè, serbi, bosnià, búlgar, rus polonès, bielorús, ucranià) i d’altres. Con és ben sabut, l’euskera no és només de mare desconeguda, també de pare. Però sobre la soca inicial d’aquest frondós brancatge, la ignorància continua sent absoluta.
No s’ha de confondre la llengua amb la posterior escriptura, materialitzada a través de la implantació d’un alfabet. Al quart mil.leni aC els sumeris de Mesopotàmia ja escrivien sobre tauletes de fang amb canyes tallades a bisell, i al segon mil.leni aC els egipcis amb els seus jeroglífics. L’aparició de l’alfabet semític fenici de només trenta caràcters durant el primer mil..leni aC revolucionaria la comprensió i la pràctica de l’escriptura. Va servir de model als alfabets posteriors: l’arameu, l’armeni, el ciríl·lic, el grec, el llatí, l’hebreu i l’àrab.. Aquell alfabet fenici, adoptat i adaptat per tants altres pobles, encara regeix.
En canvi algunes llengües molt més recents com la ibera del segle VI aC no han estat desxifrades, malgrat haver-ne trobat múltiples inscripcions, per exemple les que es veuen exposades al museu del jaciment iber d’Ullastret sense saber què volen dir.