Nou espai verd de la plaça de les Glòries: mira’m i no em toquis

Ahir al matí feia un solet lluminós molt invitador, de manera que em vaig calçar la mascareta i, dintre de les possibilitats permeses per l’última normativa, vaig anar xino-xano a recórrer el nou parc batejat Gran Clariana a la barcelonina plaça de les Glòries, una tercera part de l’espai verd que hi està previst quan acabin les obres. La Gran Clariana, enllestida fa prop de dos anys, consisteix a un enorme cercle d’herba polida, de l’extensió d’un camp de futbol, amb els accessos previstos per als usuaris. Aquests accessos no s’han obert mai. Una amable empleada vestida amb l’armilla d’Informadora em va notificar que primer va ser perquè l’herba pogués arrelar. Un cop arrelada i visiblement ufana, va afegir que les associacions de veïns s’han

oposat a l’obertura de l'espai per evitar la disbauxa humana que hi preveuen, una explicació sens dubte necessitada de matisos que no em va saber proporcionar. Sigui com sigui, la flamant Gran Clariana només es pot voltar al llarg del perímetre exterior i mirar sense tocar. Tot seguit vaig travessar la plaça de les Glòries (una aventura urbana en si mateixa) per entrar al Museu del Disseny. L’exposició “Llegir una plaça”, referida a aquesta plaça de les Glòries, hi desplega tota la teoria desmentida per la realitat del davant.

A la sortida vaig seure a un banc del carrer, vaig treure el llibret que portava a la butxaca i vaig topar amb el fragment següent: "Si alguna vegada a l'escalinata d'un palau, damunt l'herba verda d'un fossat o en la solitud ensopida de casa et despertes amb l'embriaguesa ja disminuïda o desapareguda, pregunta quina hora és al vent, a l'onada, a l'estrella, a l'ocell, al rellotge, a tot el que fuig, gemega, roda, canta o parla. I el vent, l'onada, l'estrella, l'ocell i el rellotge et respondran: 'És l'hora d'embriagar-se. Per no ser esclau martitizat del temps, embriaga't. De vi, de poesia, de virtut o del que vulguis'" (Charles Baudelaire, Le spleen de Paris, XXXIII).