Estimo el silenci productiu de les biblioteques

A les biblioteques el silenci és un dret, un acte de respecte i un estat de rendiment dels usuaris que hi descobrim alguna cosa i en gaudim. No es tracta d'un silenci místic, misantròpic ni autista, tampoc res d'absolut ni primmirat, només una forma d’equilibri productiu. De vegades el silenci representa l’actitud més expressiva. Per contra fer soroll de manera exagerada,  allò que en gironí anomenen “cardar fressa”, representa una patologia. Els addictes al decibel baladrer tenen una por cerval del silenci com a encarnació del buit, el seu propi buit. Jo els convidaria a passar unes hores a les majestuoses naus gòtiques de la Biblioteca de Catalunya (premi FAD 1994 de rehabilitació) o a qualsevol de les modernes biblioteques públiques de la
xarxa catalana (4 milions d’usuaris inscrits, 25 milions de visites anuals) perquè hi comprovessiin l’amenitat del silenci. 

Pateixo d’hiperacúsia (excés de sensibilitat al soroll) i la reverberació de les veus altisonants em percuteix els timpans. No només per això, però també per això, estimo el luxe productiu del silenci de les biblioteques i aquell vers del poema “Pertenencias”, de Mario Benedetti, que diu: “Tan tuyo como tu habla es tu silencio”.

Vaig començar a utilitzar la Biblioteca de Catalunya com a sala d’estudi durant els últims cursos del batxillerat. No només continuo sent-ne usuari freqüent, sinó un ciutadà a qui aquesta institució omple d’orgull cada vegada que hi entro, així com d’indignació pel tracte pressupostari que rep del govern de la Generalitat. Hauria de ser la nineta dels ulls d’un país satisfet de les seves actives institucions centenàries, però l‘han retallada del cinquanta per cent.
Els cinc consellers de Cultura que s'han succeït alegrement durant els últims cinc anys han promès tots que intentarien redreçar el míser pressupost de la conselleria de l'1,1% actual al 2% del pressupost global de la Generalitat. Cap no ho ha aconseguit. En aquest punt no s'hi val el silenci.