Els llatins sempre tindrem dues pàtries: la nostra i Roma. Fa molts mesos que enyoro poder anar-hi com de costum i, només d’arribar, agafar l’autobús que puja al Janícul. No forma part dels set turons fundacionals de la ciutat, però se’l considera el vuitè perquè s’ha convertit en més concorregut que l’Aventí, el Capitoli, el Celi, l’Esquilí, el Quirinal, el Palatí i el Viminal. El mèrit no es deu només al fet d'acollir el templet de San Pietro in Montorio, l’obra mestra de Bramante, on era tradicional que els romans anessin a casar-se i fer-se la foto de nuvis davant d’una de les millors panoràmiques. Tampoc no és per l’afortunat parc públic de la passegiata, ni pels monuments i edificis destacats, entre els quals l’arc de triomf mussolinià amb la inscripció “Roma o morte” o l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts. La llista d'atractius del Janícul és encara més llarga, però la majoria hi anem just per la passegiata.
Asseguraria que quasi tothom hi va pel mateix que jo: per recalcar-me a la barana panoràmica, obrir el llibre de Stendhal Vie de Henry Brulard i tornar a llegir, abocat a aquest punt precís del caput mundi, el primer paràgraf de tots: “Avui al matí, 16 d’octubre del 1832, em trobava a San Pietro in Montorio, al Janícul de Roma. Lluïa un sol magnífic, un lleuger vent de xaloc quasi insensible feia flotar alguns nuvolets per damunt del mont Albano, regnava en l’aire una calor deliciosa i em sentia feliç de viure”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada