La vegetació arrupida del matollar també té la seva altura

Al volum Aigua de mar Josep Pla parla de “les terres mortes del cap de Creus” i crec que s’equivoca o no precisa prou. Són terres de mineralogia a flor de pell, descalçades de la capa de greix usual, sense l’humus al.luvial de les planes i els deltes, desforestades però no pas mortes, ni tan sols ermes o exsangües. La seva diversitat arbustiva és desbordant. El garrigar, el mar de brolles i brugueres hi mostra una heroica tenacitat. La vegetació arbòria no és l’única possible, també existeix una riquesa vegetal arran de terra, una exuberància ajaçada de boca terrosa. Aquí l’herbassar és mòdic però vivaç, format per espècies menudes de mata arrupida però de gran singularitat, com una tènue idealització dintre de les circumstàncies donades. S’alimenten de
l’aire del cel, les gotes de rosada i el vent de les altures.

A l’hivern el tapís es veu dibuixat per la grogor de la gatosa i l’argelaga. La floració primaveral de la brolla resulta vivíssima damunt del panorama rocós, amb la tendresa que tenen els verds al moment de néixer. La flor blanca de l’anomenada herba pixanera o també caps blancs (Alyssum maritimum) desprèn entre els dits una delicada i claríssima flaire de mel.

La farigola i el romaní són mates perennes que floreixen a partir de la primera lluna plena de primavera, del mes d’abril fins el juliol, igual que l’abundant càdec o ginebró. Prop de la costa s’adapten amb facilitat els matolls d’espígol, llentiscle, estepa borrera, malves i coixins de monja.

A les clapes de prats herbacis del cap de Creus els ramaders hi portaven tradicionalment les vaques a pasturar l’estiu. Durant molt temps se’ls va culpar dels incendis estacionals a la contrada, destinats a eliminar els matolls i que les cendres abonessin el terreny després de la pluja. (foto Josep M. Dacosta)