Intent de redimir l’abús de bellesa de les orquídies després de Darwin

Només tres anys després de publicar el 1859 el tractat L’origen de les espècies, que donaria un tomb a la ciència moderna, Charles Darwin va voler baixar al detall. Entre totes les espècies animals i vegetals que havia estudiat, el savi anglès va dedicar un llibre monogràfic a La fecundació de les orquídies. El món de la ciència ho va considerar un mica excèntric, però les orquídies es van tornar a posar de moda com una de les flors més seductores de la naturalesa. Van proliferar buscadors i criadors apassionats al llarg del món. Ara bé, en la seducció es troba l’esca del pecat, la polèmica científica que encara cueja. Les orquídies van passar a ser considerades com una de les espècies més evolucionades i “intel.ligents” del regne vegetal per
l’extraordinària bellesa de les seves flor destinades a atraure els insectes fecundadors o pol.linitzadors, per també unes estafadores.

La majoria d'altres flors atrauen pel nèctar que proporcionen, les orquídies només per la bellesa aparent, com a molt amb una vaga fragància de feromones volàtils, dintre d'un intercanvi desigual entre les orquídies i els insectes sense recompensa de cap nèctar, fins i tot d'estafa sexual per part de les atractives receptores.

Dues joves científiques canadenques, Carla Hustak i Natasha Myers, acaben de publicar l’assaig La fascinació de Darwin per intentar salvar l’honestedat de la bellesa abusiva de les orquídies i el seu sistema de reproducció amb engany. La pirueta teòrica del nou llibre conclou: “Què passa si la topologia de les trobades insecte/orquídia no es veu condicionada només per una economia de càlcul que maximitza la supervivència, sinó també per una ecologia dels afectes que alimenten el plaer, el joc i les experimentacions?”.

Un cop llegida la nova aportació al debatde Hustak y Myers, tinc la impressió que la qüestió continua allà on la va deixar Charles Darwin: l’atractiu de la bellesa com a engany.