Els relats de la canadenca Alice Munro, llegits al cap de Creus

Quan el 2013 l’escriptora canadenca Alice Munro va rebre el premi Nobel de Literatura, tenia 82 anys i va al.legar motius de salut per no anar a recollir-lo a Estocolm. No volia abandonar el seu món i el de la seva literatura, que sempre ha estat la comarca apartada del comtat d’Huron, a la província d’Ontario. La decisió era coherent amb l’estil que li havia valgut el reconeixement, fins i tot amb el tarannà canadenc, un gegant desproveït d’ínfules. Els contes i relats curts de la Munro reflecteixen un paisatge humà  quasi secret que batega sota les aparences rutinàries. Evoquen els contrastos canadencs –i universals-- entre les aparences de la suposada vida beata de províncies i el seu fragor intern. Que l’escriptora no recollís personalment el Nobel a
Estocolm era una altra manera, senzilla i natural, de contrastar i positivar sense sortir de casa.

El localisme pateix d’un error de concepte, vist com expressió d'esperits de perímetre mental limitat, satisfets de la seva petitesa parroquial, xovinistes i mancats d'amplitud. L’error és utilitzar-lo com a ridiculització. Allò nociu és l'excés de localisme, en la mateixa mesura que ho són les futilitats de l'abús cosmopolita i l’esnobisme frenètic.

El cap de Creus (foto adjunta) és ple Pirineu, un paisatge pirinenc amb els peus al mar, l’últim espeternec que estreny la serralada en un puny i la diposita damunt les onades, el bot impulsiu que fa la cadena al moment de capbussar-se al Mediterrani amb un estremiment pressentit per nedar quatre braçades. La vastitud i la buidor cohabiten a la punta més oriental, més a l’Est, de tota la Península Ibèrica. Oberta als quatre vents, proporciona paradoxalment una sensació de recolliment entre l’humà i la naturalesa, de conciliació entre l’infinit i un balcó.

És un punt privilegiat en nombrosos aspectes, entre els quals llegir-hi els relats “localistes” de la Premi Nobel de Literatura que no va anar a recollir el guardó.